CONSUM DE PROXIMITAT

El consum de proximitat i a petits comerços (si pot ser ecològics) fomenta la sociabilitat, el respecte “senyora no es coli”, el tracte amable o no tant, el conèixer la gent que t’envolta. Ajuda a sanejar l’economia, ja que aquesta descansa sobre el consumidor i la petita i mitjana empresa. També es fa un major repartiment del caler. Als que comprem a petites botigues, probablement ens surt una mica més car, no obstant, segurament ens ho estalviem en farmàcia, perquè possiblement no patim tants casos d’intolerància alimentària, al·lèrgies, grips extres o virus intestinals per baixada de defenses, per no parlar de malalties més greus.

El consum a grans superfícies serà més barat, però la matèria prima també és la més barata (olis, farines, etc), gairebé tot el producte és industrial i no hi ha cura del medi ambient (consum elèctric, plàstics i contaminació en estat líquid i gasós). Un factor fonamental de les grans superfícies és l'emmagatzemar sense perdre propietats del producte. Això vol dir, conservants, antioxidants, potenciadors de sabor, olor, etc.
Barats eh! sempre barats.

Les persones que t’atenen estan explotades i mal pagades, amb quina cara vols que t’atenguin? També exploten als agricultors, d’aquí i d’altres països, es fomenta el monocultiu i els transgènics. Finalment, les grans superfícies dona grans rèdits a una petita elit de privilegiats, que acumulen uns diners, que de ben repartits faria feliços a un nombre molt més gran de gent.

Salteu de la sínia / Saltad de la noria.

El consum de proximitat i a petits comerços fa la societat una mica més feliç.

EL VIRUS

(Fa poc he recordat aquest blog, que tenia arraconat, i repassant he trobat aquest esborrany, escrit fa dos o tres anys, que m'ha cridat l'atenció pel títol, coincidint amb el confinament que ens han imposat)

Els responsables de que la sanitat faci tants anys que estigui en regressió no són 4 ni 400 ni 4.000 immigrants que poden estafar prestacions a la Seguretat Social. Tampoc són els pensionistes amb tendència a acumular medicaments aprofitant que els tenen de franc. Tampoc són els malalts que són atesos sense papers.

Menudeses, al costat dels centenars de milions, que són estafats i robats de l’erari públic, des de sempre, per exèrcits de desaprensius que ocupen tota classe de càrrecs públics i vinculats a grans empreses i/o grans fortunes. Veritables responsables de la precarietat general.

La causa de que l’estat del benestar, a l’Estado espanyol, hagi estat sempre a la cua d’Europa, em refereixo als sectors laboral, social, econòmic i cultural (bé, en gairebé tots), és que la classe dirigent, la classe política, executiva i sobretot econòmica, fan les lleis a la seva mida, per enriquir-se i conservar el poder. A més, tenen la supèrbia de permetre’s canviar-les i interpretar-les com més els hi convé, en qualsevol moment.

Quan hi ha algú que es queixa, les “elits” no tenen més que  inocular el virus de la por i de la xenofòbia per dividir “la massa social” i que ens estomaquem entre nosaltres. Seran ells mateixos qui es proposaran per “posar pau” i curar les nostres ferides. Així, els cacics del sud d’España, als anys 50 i 60 van tancar granges i camps de conreu, deixant sense mitjans de subsistència un ingent nombre de famílies (el virus). Al mateix temps que a Catalunya, la dictadura afavoria un sistema laboral quasi d’esclavatge, en benefici d’una burgesia franquista. D’aquesta manera van dirigir una immigració en massa, destinada a diluir el nucli de resistència republicà, que era Catalunya.

Fa uns anys van modificar les lleis per poder cosir a EROs andalusia i el que fes falta –tot molt legal, eh! Se tiene que cumplir la ley- matxucant encara més una comunitat de per sí subsidiària crònica, i arriben les eleccions i la culpa és “de los catalanes i de los inmigrantes”. No ens han arribat ni la meitat de les infàmies que han usat la majoria de partits a les seves campanyes. No sigui que creixi encara més el sentiment de 'desconnexió' amb l'Estado. Allà hi són, els mateixos causants de la misèria, presentant-se com els que posaran ordre a tot. Bé, no exactament els mateixos. És allò de –ves tú que a mi ya me conocen-.

(Ara, al 2020, un virus intenta desviar l'atenció de l'altre)

INTERESSOS MUNDIALS (2)

2.                 La depressió econòmica dels Estats Units i el petrodòlar.

Als anys 60, els problemes interns dels EEUU com la revolució anti-racial, els moviments feministes, les manifestacions culturals en contra del conservadorisme i de la guerra del Vietnam, els salaris baixos, els nivells de delinqüència, etc., van desembocar en un gran dèficit econòmic. Sumat a la gran despesa de la pròpia guerra del Vietnam, de la cursa espacial, dels recursos destinats a combatre la guerra freda i la competència industrial d’Europa i el Japó, va fer trontollar seriosament l’hegemonia del dòlar. Per sortir-se'n, a algún "cap privilegiat" se li va ocòrrer emetre més dólars, que or hi havia a la Reserva Federal. El món es va assabentar, Oh horror!

Aleshores, en 1973, Nixon va fer un tracte amb Aràbia Saudita, consistent en que aquest últim vendria el seu petroli utilitzant exclusivament el dòlar com a moneda de canvi. Els EEUU, per la seva part, es comprometia a protegir Aràbia Saudita dels enemics, tant interns com externs, que pogués tenir. S'encunyava el terme 'petrodòlar'. Al 1975 aquest tracte ja s’havia estès per a tots els països de l’OPEP.

És de destacar que els EEUU també defensa els interessos d’Israel, mentre que Aràbia Saudita és musulmana. Forma part del joc de poders.

Per altra banda, cal adonar-se que si les energies eco-alternatives tinguessin èxit, el dòlar cauria i amb ell tota l’estructura econòmica actual dels països occidentals.

3.                 Fi de l’hegemonia del dòlar.

La Xina (en procés)

INTERESSOS MUNDIALS

1.                  Situació després de la II Guerra Mundial.

El bàndol aliat va guanyar la guerra a l’Alemanya nazi, el nacional-socialisme de Hitler, però just es va veure embolicat en una altra guerra, la “guerra freda”, entre la soviètica URSS (comunisme) per un costat, i els EEUU i Europa occidental (capitalisme) per l’altre. Cadascú volia l’hegemonia econòmica mundial... i encara la volen.

El grup comunista aplicà un sistema obertament estricte, uniformista, hermètic i de total control.

El grup capitalista va optar per un sistema que en un principi semblà més obert però que cada cop més, se li va veient el llautó.

Encara no acabada la Gran Guerra, en 1944, 44 països van arribar a un acord liderat per EEUU i Gran Bretanya, anomenat Bretton Woods, amb la finalitat de reconstruir i desenvolupar l’economia dels països involucrats en la guerra i, atenció, de crear una organització monetària mundial.

Van fixar el preu del dòlar, establint que 35$ serien l’equivalent a 1 unça d’or. Això volia dir que cada dòlar estava garantit pel seu equivalent en or que es guardava a la Reserva Federal dels EEUU.  Al haver una moneda amb un preu fix, totes les altres l’adoptarien com a referència. En un principi va ser un èxit, sobretot pels EEUU, per motius evidents.

El paper que jugava España era insignificant, doncs no tenia cap força econòmica ni militar, però tenia una posició geo-estratègica important, ja que és el país més occidental d’Europa, amb costa a l’Atlàntic i on a l’altre costat és Estats Units, així doncs, convenia que fos indiscutiblement anti-comunista i per això es va permetre governar a Franco, tot i que havia estat aliat de Hitler.

L'ase dels cops

Cansats de ser l'objectiu a fotre per tal de guanyar vots a la resta d'Espanya. Massa temps fa que tant blaus com vermells, ens utilitzen. Què pensaven, que seriem l'ase dels cops tota la vida?

Cansats d'esperar una esquerra espanyola republicana que quan ha estat, no s'ha unit, no ha tingut força, -i no compto el PSOE perquè no és d'esquerra ni republicà, i per demostrar està que sigui demòcrata- Ho sento nois, nosaltres fem via. Si volguéssiu per pinya amb nosaltres sereu ben rebuts. 

No gaire tard o pot ser més d'hora hi arribarem.

La mamella catalana

Què espantats deuen estar a la Moncloa!

Aquella colla de funcionaris amb vestit de polític, que no en saben de fer política. Perquè fer política significa cedir per guanyar, acordar per avançar. Massa feina això d’escoltar. Ells saben fer lleis, això sí, que han estudiat molt en col·legis i universitats privades. Fer lleis i fer-les complir. Manar, prohibir. Dir allò què es pot fer i allò què no. Com a molt mercadegen, compren i venen, per no dir paraules més grosses, que ja sortiran.

Aquí a Catalunya som tant correctes que estem a punt pel divorci, però no marxarem fins que tinguem els papers. Per molts maltractaments que rebem a “casa”. Un altre hagués donat un cop de porta i els papers ja arribaran. Això els esparvera, que els estem guanyant en el seu terreny. Que tot i seguint les seves lleis, estem fent les maletes sense pressa però sense pausa. Bé, en el meu cas, amb pressa continguda. No poden ni tant sols fotre un cop a la taula, perquè la taula és nostra i ja la tenim embolicada.

Això de no poder exercir l’autoritat els deu estar consumint, perquè és la base de la seva essència. El poder espanyol ho porta a l’ADN, des dels Àustries passant pels Borbons, dictadures i hereus. A França es van desempallegar dels Borbons, al segle XVIII, a cop de guillotina, a Espanya, al segle XXI, encara els hi paguem les putes. Si el govern de Madrid no pot imposar-se simplement desapareixerà. Diuen que si ens independitzem serà la fi de Rajoy i més aviat penso que serà el desencadenant de la fi del sistema. Per fi, amics espanyols, tot i que encara pot ser no ho veieu. Espanya s’ha de desfer. I reconstruir-se en un altre sistema, deixant enrere el lamentable passat. La seva ignominiosa història de guerres salvatges, imperialisme genocida, espoliacions de tot tresor que lluís en altres terres, la barbàrie de la inquisició, la intolerància ètnica, l’empobriment de tota cultura que no sigui al castellana.

Als governants d'Espanya i pretendents se’ls ha d’acabar la ganga, i el primer pas és retirar la mamella catalana.

La CUP no és independentista

Independentisme sí però amb en Mas no. A aquests no els podem ficar al sac dels independentistes. Independència amb peròs no és voler la independència. Un independentista vol la independència del país en tots els casos. El partit assembleari de la CUP no vol la independència en el cas que el president sigui en Mas. En aquest cas volen seguir essent part d’Espanya, perquè això és el resultat real que causa la seva postura, independentment de la seva intenció.

Les persones d’esquerres tampoc volem en Mas de president, però és el que hi ha ara mateix, tenir-lo és la manera més ràpida d’obtenir la independència i és aquesta la principal i més important de les fites. No només això, és la més important de la història de Catalunya, la més important de tots els temps. Si centenars de milers de persones tolerem en Mas de president temporal, els vots així ho diuen, és per assolir l’estadi principal, la independència.

No són independentistes els que posen obstacles a la llibertat. La llibertat, la justícia social, el benestar econòmic, la igualtat, l’entorn, etc. no s’assoleix d’un sol cop, es van aconseguint amb temps i esforç, primer un graó i després un altre. Com menys temps millor, d’acord?. La CUP vol pujar dos graons de cop i està aturant el pas més important de tots, el primer, el tant desitjat per generacions, el que costa més perquè posar d’acord a la gran majoria de la població en aquests afers és el que costa més de tot, i ara que ho tenim a tocar apareixen els ànsies a posar pals a les rodes. Amb una mica de sort hi haurà molts de presidents i no tots seran bons. En Mas serà president, si ho és, durant 300 dies? 1000 dies? Portem 300 anys patint.

Lamentable.