L’hegemonia del castellà a Espanya és evident,
fins i tot a zones que tenen un idioma autòcton diferent, com per exemple
Catalunya, on l’idioma primer amb el que s’expressen el 55% d’habitants és el
castellà i no el català. (dades oficials de l’IEC, Institut d’Estadística de
Catalunya, Govern de Catalunya any 2008).
Trobem els orígens d’aquesta situació en la
política de l’antic Regne de Castella que des de sempre, a mesura que
aconseguia agenciar-se altres pobles, tant ibèrics com americans, africans
(Guinea Equatorial) o asiàtics (Filipines), establia, amb més o menys
contundència, el seu propi idioma, el castellà, el control polític, econòmic,
cultural, etc. Segurament similar al que feien tots els altres regnes colonialistes.
En el cas de la Península, Castella es va anar
fent amb els regnes de Lleó, Granada, Navarra, Catalunya i Aragó, etc, fins que
arribà el moment que els agrupà en un de sol i l’anomenà Reino de España com a una única entitat (s.XVIII depenent de
l’historiador es diu que va ser Isabel II
la primera en declarar-se reina d’Espanya –en singular, no de les Espanyes-
o que va ser Josep I de Bonaparte).
Tot i dir-se regne d’Espanya, el numeral que
identificà els reis venidors va seguir sent el dels reis de Castella (Isabel
II, Alfons XII, Alfons XIII) i naturalment l’idioma espanyol és el castellà i
no un altre.
La supremacia del castellà, d’obligat
coneixement, contrasta amb el tracte cap a les altres llengües, pròpies de les diferents nacionalitats que hi ha a l’Estat,
que han estat relegades a curiositats folklòriques en el cas del bable asturià
o la fala aragonesa; o que no troben precisament un foment des de l’Estat
Central, ans el contrari sempre que es pot, com en el cas del gallec, eusquera
i català. Encara hi ha qui no entén l’obstinació d’aquestes llengües a no
desaparèixer.
