CONSUM DE PROXIMITAT

El consum de proximitat i a petits comerços (si pot ser ecològics) fomenta la sociabilitat, el respecte “senyora no es coli”, el tracte amable o no tant, el conèixer la gent que t’envolta. Ajuda a sanejar l’economia, ja que aquesta descansa sobre el consumidor i la petita i mitjana empresa. També es fa un major repartiment del caler. Als que comprem a petites botigues, probablement ens surt una mica més car, no obstant, segurament ens ho estalviem en farmàcia, perquè possiblement no patim tants casos d’intolerància alimentària, al·lèrgies, grips extres o virus intestinals per baixada de defenses, per no parlar de malalties més greus.

El consum a grans superfícies serà més barat, però la matèria prima també és la més barata (olis, farines, etc), gairebé tot el producte és industrial i no hi ha cura del medi ambient (consum elèctric, plàstics i contaminació en estat líquid i gasós). Un factor fonamental de les grans superfícies és l'emmagatzemar sense perdre propietats del producte. Això vol dir, conservants, antioxidants, potenciadors de sabor, olor, etc.
Barats eh! sempre barats.

Les persones que t’atenen estan explotades i mal pagades, amb quina cara vols que t’atenguin? També exploten als agricultors, d’aquí i d’altres països, es fomenta el monocultiu i els transgènics. Finalment, les grans superfícies dona grans rèdits a una petita elit de privilegiats, que acumulen uns diners, que de ben repartits faria feliços a un nombre molt més gran de gent.

Salteu de la sínia / Saltad de la noria.

El consum de proximitat i a petits comerços fa la societat una mica més feliç.

EL VIRUS

(Fa poc he recordat aquest blog, que tenia arraconat, i repassant he trobat aquest esborrany, escrit fa dos o tres anys, que m'ha cridat l'atenció pel títol, coincidint amb el confinament que ens han imposat)

Els responsables de que la sanitat faci tants anys que estigui en regressió no són 4 ni 400 ni 4.000 immigrants que poden estafar prestacions a la Seguretat Social. Tampoc són els pensionistes amb tendència a acumular medicaments aprofitant que els tenen de franc. Tampoc són els malalts que són atesos sense papers.

Menudeses, al costat dels centenars de milions, que són estafats i robats de l’erari públic, des de sempre, per exèrcits de desaprensius que ocupen tota classe de càrrecs públics i vinculats a grans empreses i/o grans fortunes. Veritables responsables de la precarietat general.

La causa de que l’estat del benestar, a l’Estado espanyol, hagi estat sempre a la cua d’Europa, em refereixo als sectors laboral, social, econòmic i cultural (bé, en gairebé tots), és que la classe dirigent, la classe política, executiva i sobretot econòmica, fan les lleis a la seva mida, per enriquir-se i conservar el poder. A més, tenen la supèrbia de permetre’s canviar-les i interpretar-les com més els hi convé, en qualsevol moment.

Quan hi ha algú que es queixa, les “elits” no tenen més que  inocular el virus de la por i de la xenofòbia per dividir “la massa social” i que ens estomaquem entre nosaltres. Seran ells mateixos qui es proposaran per “posar pau” i curar les nostres ferides. Així, els cacics del sud d’España, als anys 50 i 60 van tancar granges i camps de conreu, deixant sense mitjans de subsistència un ingent nombre de famílies (el virus). Al mateix temps que a Catalunya, la dictadura afavoria un sistema laboral quasi d’esclavatge, en benefici d’una burgesia franquista. D’aquesta manera van dirigir una immigració en massa, destinada a diluir el nucli de resistència republicà, que era Catalunya.

Fa uns anys van modificar les lleis per poder cosir a EROs andalusia i el que fes falta –tot molt legal, eh! Se tiene que cumplir la ley- matxucant encara més una comunitat de per sí subsidiària crònica, i arriben les eleccions i la culpa és “de los catalanes i de los inmigrantes”. No ens han arribat ni la meitat de les infàmies que han usat la majoria de partits a les seves campanyes. No sigui que creixi encara més el sentiment de 'desconnexió' amb l'Estado. Allà hi són, els mateixos causants de la misèria, presentant-se com els que posaran ordre a tot. Bé, no exactament els mateixos. És allò de –ves tú que a mi ya me conocen-.

(Ara, al 2020, un virus intenta desviar l'atenció de l'altre)

INTERESSOS MUNDIALS (2)

2.                 La depressió econòmica dels Estats Units i el petrodòlar.

Als anys 60, els problemes interns dels EEUU com la revolució anti-racial, els moviments feministes, les manifestacions culturals en contra del conservadorisme i de la guerra del Vietnam, els salaris baixos, els nivells de delinqüència, etc., van desembocar en un gran dèficit econòmic. Sumat a la gran despesa de la pròpia guerra del Vietnam, de la cursa espacial, dels recursos destinats a combatre la guerra freda i la competència industrial d’Europa i el Japó, va fer trontollar seriosament l’hegemonia del dòlar. Per sortir-se'n, a algún "cap privilegiat" se li va ocòrrer emetre més dólars, que or hi havia a la Reserva Federal. El món es va assabentar, Oh horror!

Aleshores, en 1973, Nixon va fer un tracte amb Aràbia Saudita, consistent en que aquest últim vendria el seu petroli utilitzant exclusivament el dòlar com a moneda de canvi. Els EEUU, per la seva part, es comprometia a protegir Aràbia Saudita dels enemics, tant interns com externs, que pogués tenir. S'encunyava el terme 'petrodòlar'. Al 1975 aquest tracte ja s’havia estès per a tots els països de l’OPEP.

És de destacar que els EEUU també defensa els interessos d’Israel, mentre que Aràbia Saudita és musulmana. Forma part del joc de poders.

Per altra banda, cal adonar-se que si les energies eco-alternatives tinguessin èxit, el dòlar cauria i amb ell tota l’estructura econòmica actual dels països occidentals.

3.                 Fi de l’hegemonia del dòlar.

La Xina (en procés)