L’editorial ve a dir que una de les interpretacions més exteses entre els dirigents de l'UE sobre quines han sigut les causes de la crisi econòmica actual ha sigut “l’excessiva” despesa pública, ofegant així el creixement econòmic. La solució que proposen és disminuir-la a fi de reduir el dèficit i el deute públic. És a dir menys serveis, menys ajudes públiques, menys funcionaris, sous més baixos…
En quant a l’elevat nivell d’atur l’atribueixen predominantment a les suposades rigideses del mercat laboral, en altres paraules, que els empresaris no tenen prou llibertat per acomiadar o fer i desfer en relació a sous, conseqüència d’uns sindicats massa “poderosos i influents” que estan obstaculitzant la recuperació econòmica, en la seva acèrrima defensa dels treballadors amb contracte fixe (es veu que tenen sous massa alts i això causa un elevat atur).
Les polítiques públiques promogudes per l'UE són reduir la despesa i l’ocupació pública, disminuint els drets socials i laborals, i la desregulació dels mercats laborals. En realitat el que promouen és el desenvolupament de les polítiques liberals que els mons financers i empresarials han desitjat durant molts anys, i que ara utilitzen la crisi per portar-les a terme.
- El senyor Navarro a més parla dels mitjans de comunicació anomenant-los encertadament mitjans d’informació i de persuasió. En opinió de molts en els quals m’incloc, hi ha poc d’informació i massa de persuasió.
Els països de l'UE que pitjor ho tenen són Espanya, Grècia i Irlanda, però resulta que el nivell de despesa pública d’aquests, respecte al percentatge del PIB, és més baixa que la mitjana de l’Europa dels Quinze. També el percentatge de població que treballa en el sector públic és més baix en aquests tres països respecte als UE-15. Es contradiu llavors amb els arguments de l'UE, doncs l’excessiva despesa pública no és tal en aquests tres casos, essent poc probable que estigui entre les causes de la crisi.
En quant als suposadament exuberants salaris a Espanya, Grècia i Irlanda, val a dir que és evident que són més baixos que la mitja dels UE-15. –Personalment penso que qui ho hagi dit està insultant la intel•ligència dels demés, només cal comparar els sous base de cada país- En canvi, i parlant encara d’aquests tres països, els beneficis empresarials i de la banca es troben entre els més alts, així com el seu frau fiscal.
La causa real de la crisi és la disminució de les rendes del treball (menys poder adquisitiu), i amb això la caiguda de la demanda. Una altra causa és la falta de crèdit, resultat de les rendes amb creixement exuberant dels beneficis del capital, que es van invertir predominantment en activitats especulatives com les immobiliàries i el desenvolupament d’instruments d’alt risc, que van crear les bombolles que a l’explotar provocaren l’enorme problema de falta de crèdit.
Les solucions passen per redistribuir les rendes de manera que augmenti la capacitat adquisitiva de les classes més populars. I expandir enormement la despesa pública amb l’objectiu de crear ocupació. Repassar els plans New Deal i pla Marshall, durant i després de la II Guerra Mundial que van fer superar les respectives depressions.
La falta de crèdit s’hauria d’esmenar creant banca pública i no ajudant als banquers a seguir amb les seves lucratives gestions. La nul•la regulació de la banca, malgrat haver sigut la causa de la crisi financera, mostra fins a quin punt el mon polític està configurat per aquests interessos empresarials que perjudiquen enormement l’economia real.
