Declaracions de Duran i Lleida

El senyor Antoni Duran i Lleida ha declarat en una entrevista a Onda Cero que si es celebren unes eleccions plebiscitàries amb l'objectiu de declarar una DUI (Declaració Unilateral d'Independència) en el cas que sortís favorable a la independència, s'hauria de pensar de trencar la federació CiU perquè ell no és independentista. notícia.

La pregunta no és si ell és independentista, sinó "És vostè demòcrata, senyor president del Comité de Govern d'Unió democràtica?".

Si el poble vol votar aquest senyor ha de treballar per que el poble pugui votar. Si el poble vol independència, aquest senyor ha d'atendre les necessitats i la voluntat del poble, i si els seus principis són contraris el que ha de fer és dimitir i dedicar-se a una altra cosa.

Que es fixi en la dreta contrària a la independència PPC o el que li està passant al PSC per no escoltar el poble català.

Ens fan plans pel futur. 2

2ª PART

En un món on l'energia s'encareix cada cop més, arribarà un moment que si les lleis desprotegeixen prou la classe treballadora, i per altra banda aconsegueixin blocar les energies alternatives, sortirà més barata la mà d'obra que el rebut de la llum.

Quan en una etiqueta veieu fet a Bangladesh, Cambodja, Xina, etc, no penseu en la pobra gent que gràcies a que treballa en un estat de semi-esclavitud te quatre engrunes per sobreviure; penseu en els mafiosos, delinqüents, que aprofiten unes lleis fetes a mida per explotar i abusar de la població, i per enriquir-se cada cop més. No és per obtenir beneficis, és per obtenir MÉS beneficis.

Emparats per la llei? S'omplen massa la boca amb una paraula tant curta. La llei està sobrevalorada, no és més que una eina, un utensili. És com una espasa que tant pot estar en mans d'un dèspota com d'una persona honesta.

Si la gent es troba prou desprotegida, estaran contents de tenir feina. Una feina que els explotarà i els mantindrà en el llindar de la pobresa. Combinat amb una mica "d'opi del poble", diguem-li futbol pels homes o tele-escombraries per les dones, tenen el cocktail perfecte. Només els hi cal dir que ningú tindrà problemes si no es fica en política i ja haurem tornat a la mentalitat que van aconseguir en l'època del dictador.

Ens fan plans pel futur. 1

1ª PART

Si la dreta (PPSOE i satèlits) aconsegueix una recessió prou persistent...; si l'atur dura prou temps, la gent arriba un moment que veu com perilla el seu estatus, i accepta sous cada cop més petits a canvi de treballar més hores o de més esforç físic. Per altra banda augmenta l'economia submergida. Treballadors sense contracte; comerç, tasques i reparacions sense IVA.

L'economia submergida no aporta rendes a l'Estat però en certa mesura això no és un problema si l'Estat no inverteix en serveis per la població. Se'ls estalvia. Si l'Estat el formen interessos privats és fins i tot beneficiós -en realitat no és una situació hipotètica, ja està passant-.

Allò que l'Estat no proveeix ho fa el sector privat  -a més si pot ser sense pagar impostos o pagant el mínim. La famosa privatització que ja està guanyant terreny. L'Estat contracta sector privat per donar serveis a la població -pagats amb els impostos de la mateixa població- i els serveis que no dona o dona precàriament serà la mateixa població qui contracti al sector privat. Un negoci rodó, sempre guanyen.

Espanyol; en realitat castellà.

L’hegemonia del castellà a Espanya és evident, fins i tot a zones que tenen un idioma autòcton diferent, com per exemple Catalunya, on l’idioma primer amb el que s’expressen el 55% d’habitants és el castellà i no el català. (dades oficials de l’IEC, Institut d’Estadística de Catalunya, Govern de Catalunya any 2008).

Trobem els orígens d’aquesta situació en la política de l’antic Regne de Castella que des de sempre, a mesura que aconseguia agenciar-se altres pobles, tant ibèrics com americans, africans (Guinea Equatorial) o asiàtics (Filipines), establia, amb més o menys contundència, el seu propi idioma, el castellà, el control polític, econòmic, cultural, etc. Segurament similar al que feien tots els altres regnes colonialistes.

En el cas de la Península, Castella es va anar fent amb els regnes de Lleó, Granada, Navarra, Catalunya i Aragó, etc, fins que arribà el moment que els agrupà en un de sol i l’anomenà Reino de España com a una única entitat (s.XVIII depenent de l’historiador es diu que va ser Isabel II  la primera en declarar-se reina d’Espanya –en singular, no de les Espanyes- o que va ser Josep I de Bonaparte).

Tot i dir-se regne d’Espanya, el numeral que identificà els reis venidors va seguir sent el dels reis de Castella (Isabel II, Alfons XII, Alfons XIII) i naturalment l’idioma espanyol és el castellà i no un altre.

La supremacia del castellà, d’obligat coneixement, contrasta amb el tracte cap a les altres llengües, pròpies de les diferents nacionalitats que hi ha a l’Estat, que han estat relegades a curiositats folklòriques en el cas del bable asturià o la fala aragonesa; o que no troben precisament un foment des de l’Estat Central, ans el contrari sempre que es pot, com en el cas del gallec, eusquera i català. Encara hi ha qui no entén l’obstinació d’aquestes llengües a no desaparèixer.