Fumes?

Centenars d'estudis mèdics i d'altres branques de la ciència demostren que el tabac és tòxic per qui fuma i també per qui és aprop de qui fuma.

Tothom coneix un pepet o una pepeta que va viure fins als "cent cinquanta" anys i no va deixar de fumar fins l'últim alè de vida. Estupideses, el número de morts prematures (abans dels 68 anys) guanyen de llarg el número de pepets longeus. Més de 8.000 morts per causes atribuïdes al consum de tabac l'any 2006 només a Catalunya, segons el Departament de Sanitat de la Generalitat.

El Ministerio de Sanidad estima en 50.000 els morts anuals per causes provinents del consum de tabac a tot l'Estat, dels quals 700 corresponen a fumadors passius. Però aquest estudi només té en compte les dues malalties més freqüents: cardiovasculars i càncer de pulmó. Anàlisis més curoses en les que es contemplen altres factors, realitzades per l'Agència de Salut Pública de Barcelona, l'Institut Oncològic de Catalunya o la Sociedad Española de Neumología y Cirujía Torácica situen la xifra entre 3.000 i 3.500 els fumadors passius que moren any rere any.

Segons l'Associación Española Contra el Cáncer el 50% dels infants són fumadors passius per estar exposats al fum del tabac. És de suposar que de familiars fumadors sobretot.

Informes de l'Organització Mundial de la Salut revelen que el tabaquisme és la primera causa evitable de malalties, invalidesa i mort prematura del món.

Si algú vol comparar la contaminació provinent dels vehicles amb la del tabac pot llegir l'article enllaçat.

Encara hi ha qui amb un somriure sorneguer diu -D'alguna cosa hem de morir- A aquests valents els hi demanaria que es morissin de la manera que desitgin, però sense perjudicar als demés.

-Jo sempre pregunto si a algú li molesta que fumi- Això és absurd. Si la pregunta fos -Us molesta que perjudiqui seriosament la vostra salut?- Es veuria més clar que és absurd preguntar-ho. En aquest punt arribem a la inconsciència. Inconsciència de qui pregunta i inconsciència de qui respon que no li molesta, ja sigui per cortesia, perquè no li desagrada l'olor o per ves a saber què.

Qui encén un cigarret en un local públic no pot saber fins a quin grau pot estar perjudicant als demés i està violant la integritat física de tothom. Però això a la majoria de fumadors no els importa o els hi és més còmode ignorar-ho.

En el cas dels restaurants, a més està impedint al reste de clients gaudir dels sabors i aromes dels plats, empudegant l'ambient. Cert que en la majoria de locals està permès fumar. Això no vol dir que sigui salubre o respectuós. També està permès estossegar, però a ningú se li acudiria fer-ho en la cara del que té al costat, -quina mala educació, que poc higiènic!- Però no passa res si el fum del cigarret del de la taula veïna viatja per sobre del nostre plat, o carrega l'ambient provocant la tos de qui el respira, el ressecament ocular, la irritació de les vies respiratòries, etc.

Ja va sent hora de que ser fumadors passius (que ho som tothom que entra a un bar), no sigui sinònim de conformistes, muts, ni acoquinats. El fum del tabac perjudica la salut dels que no fumem; contamina l'ambient, embruta la pell, empudega roba i cabells, també tapisseries durant dies, però sobretot mata a la gent que "no fuma".

Personalment penso que qui no pugui donar satisfacció a les seves pròpies addiccions sense fer partícips als demés, hauria de plantejar-s'ho seriosament (per dir-ho amb suavitat).

Malgrat tot, com el tema de la salut o el respecte és una batalla en general perduda, als "passius" només ens queda esperar la política prohibicionista tant criticada per aquest sentiment liberalista que ens omple sovint a tothom, però que fa llufa davant la inconsciència, l'egoisme i el poc civisme de la gent.

Paraula de Déu

La fe no és més que l’exercici  de creure una cosa que no es pot demostrar científicament, prescindint de probabilitats i raonaments lògics.

Hi ha preguntes transcendentals, a les quals, a hores d’ara, ni la ciència ni la lògica poden donar una resposta absoluta: Quins són els límits de l’univers?; Hi ha alguna cosa després de la mort?, etc.

I dic jo, l’éxit de la fe entre la nostra espècie, rau en la manca de capacitat generalitzada al llarg dels segles, de reconèixer la pròpia ignorància. Si l'intel·lecte no troba una explicació argumentable des de la raó, sembla que l’ego de l’ésser humà ha d’inventar-se’n una. Un cop inventada i convertida en axioma, és la base per desenvolupar tota una estructura moral, política, cultural i/o militar la qual arriba a influenciar civilitzacions senceres. La invenció més típica és l’existència d’un “superheroi” omnipotent.

- Qui ha creat el món?
- No ho sé.
- Jo sí, ho ha fet Luck Skywalker, que a més és l’únic i autèntic. Els que tenen superherois diferents estan equivocats i són infidels.
- I doncs, algú ha tingut que crear a Luck Skywalker.
- No, ell ha existit sempre.
- Com ho saps?
- És així.

Com diria Tortell Poltrona: Què bèssssstia!

Personalment em sona igual de ridícul, el que sigui un Superheroi o un Déu, vingui de l’Olimp dels grecs, de la utopia de Plató, de la Marvel o del cel. Però al mateix temps m’espanta llegir el que la gent ha estat i és capaç de fer, per reivindicar la creença del seu propi Déu/Superheroi.

Si un home s’enamorava d’una dona casada o que no convenia, la dona podia ser acusada de bruixa, torturada, penjada i cremada. Actualment encara es lapiden dones acusades d’infidelitat "seguint l'ensenyament" del Corà. En el Levític, tercer llibre de la Bíblia, podem llegir que quan s’enxampa un violador se l’ha de lapidar, i a la dona violada també, perquè ha quedat impura.

Ablacions, circumcisions, auto-infringir-se ferides amb fuets o objectes tallants, juraments de castedat, etc., estan a l’ordre del dia encara ara. No fa gaire vàrem poder veure a les notícies com un individu dirigia un missatge esgarrifador a una càmera domèstica, decapitant tot seguit un ostatge, amb un ganivet.

No conec cap religió que no hagi estat auto-desacreditant-se durant tota la història fomentant barbaritats. Així doncs, no és d’extranyar que cada cop siguem més els que pensem que, per ser bona persona i tenir uns principis morals que ens permetin viure en pau amb els demés, no calgui fer-ho en base a un ésser amb poders sobrenaturals.

Mala Memòria

És fàcil que escoltant la ràdio, llegint els diaris o veient la “totpoderosa caixa tonta”, hom decideixi ignorar tot allò que no troba als mitjans de comunicació, sobretot si a més hi ha un bastó que vigila. Així el règim franquista tenia convenientment desinformada la població.

El control estret tant dels mitjans -la censura no va ser cap il·lusió-, com de les escoles, combinat amb ja no l’empresonament i afusellament de qui es manifestava crític amb la dictadura, sinó també amb pallisses, desaparicions de persones, mobbing a la feina o a l’escola, etc, -Por rojos!-, eren pràctiques habituals que no sortien als diaris.
En aquest país, no fa pas tant de temps, es vivia amb por.

Una, grande y libre?-. El que van aconseguir amb el alzamiento nacional no va millorar l’època fosca de la República. Una por cojones no deixa de ser moltes lligades en un yugo. De grande llavors ja feia molt de temps que les amèriques es van alliberar, afortunades elles. I això de libre ja és el curull de la hipocresia.

Nogensmenys encara hi ha desmemoriats que índex amunt i amb la jugular inflada vomiten –Amb Franco es vivia millor perquè no hi faltava feina i els carrers eren més segurs–. De feina no en faltava per dues raons clares, d’entre altres que de segur els estudiosos sabran explicar molt millor que jo:
1. La primera és que s’havia de reconstruir el país, ja que la guerra que van provocar, no s’oblidi ningú, els franquistes, es va encarregar de deixar les vides dels supervivents en ruïnes.
2. La segona és que la població espanyola després de la Guerra Civil era de 25.878.000 aproximadament, en canvi ara hi ha 46.157.822 persones. Evidentment és més fàcil ocupar menys gent.
No hi havia més feina per art de màgia, ni crec que el ministre de treball de torn tingués més aptituds, ni recursos, ni ganes, ni honradesa, que els d’ara. O, potser hi ha algú que s’ho pensi?

En quant a la seguretat, és lògic pensar que si era fàcil tenir una feina encara que precària, no calgui anar assaltant a ningú, de totes formes de lladregots ha hagut sempre. S'ha de tenir en compte també que llavors la gent no sortia fins les cinc de la matinada. Te n'havies de cuidar més dels abusos d'autoritat.

Gürtels, pretorias, millets, marbelles, arenals, ejidos, segons un article que vaig llegir el 2 de novembre actualment hi ha més de 800 imputats relacionats amb la corrupció de 50 ajuntaments d’entre catalans i espanyols. Ja no se’n recorden que l’alcalde vivia a la casa gran amb el seu servei i rodejat dels més adinerats? Llavors igual que ara qui més qui menys se'n aprofita de la seva posició per omplir-se les butxaques. Mentrestant el poble es deixava la pell treballant incomptables hores, sense cap protecció laboral, per quatre pessetes i a sobre contents de poder seguir endavant. Passa que en aquell temps els alcaldes només sortien a les notícies quan plantaven un arbre.


-A mi mai em va faltar de res- diuen. -S'han parat a pensar que potser no tothom va tenir la mateixa sort?- Són arguments molt pobres. Faran millor de relaxar la pressió arterial i mirar-s’ho des d’un altre punt de vista una mica més raonable.

Corrupció

Estimat proïsme,
En aquest marc incomparable de la història que estem visquen, veient com la corrupció aflora a tots els nivells, des d’els estatals als municipals, sense discriminar cap partit (o això sembla), i veient que els mateixos partits estan lluny de fer net en les seves files, el més normal és que hom pensi que no es netegen perquè “si en aquest li toquem el clatell, nosaltres no podrem fer allò altre”. I si hi ha algun responsable polític que no li esquitxi aquest basalt de porqueria, o calla o ho ignora. Dit d’una altra manera, o ho encobreix o no és competent.

Confiança en la classe política? La paraula confiança no és apropiada, ara no tenim més remei que refiar-nos-en. I és que aquests que “se'n ocupen del país” els veiem agafar la seriositat, el respecte, la diligència, l’eficàcia, el treballar per la societat sense desviar-se pel benefici propi particular, etc, i substituir-ho pel picar de peus, riure-se’n dels altres, victorejar, escridassar, dormir a la feina, interrompre, insultar, encongir-se d’espatlles, mirar cap a una altra banda, etc. Ara senyors ja no confiem, l’únic que podem fer és refiar-nos-en i amb moltes reserves.
És que no se’ls pot deixar sols. Però en aquest cas no em refereixo als nens, sinó als adults responsables de fer les lleis i que organitzen la nostra societat, són els que haurien de vetllar per la nostra seguretat, salut, educació, progrés, etc. Quina por!

S’evidencia, la necessitat de crear un organisme independent, desvinculat de tot partit i religió, competent, eficaç, universal en l’àmbit polític, i dotat amb prou autoritat com per exigir la documentació necessària a qui els sigui de menester. Concentrat exclusivament en verificar constantment la bona praxis dels governants, i que investigui la gestió de tot polític del que se’n sospiti alguna irregularitat. Tot això hauria de funcionar per sí sol sense que calgués la denúncia d’un tercer. Assegurant-se aquest organisme, de portar davant la justícia a qui malversi, blanquegi, trafiqui, abusi, i en definitiva a tots els delinqüents que per qualsevol motiu han aconseguit un lloc de responsabilitat en un ens governamental, o a qui s’hi hagi tornat delinqüent mentre l’ocupava o ocupa. Que malauradament hi ha molts, i que a més campen amb tota impunitat coberts d’un halo de dignitat.

Esteu pensant amb la Policia Fiscal?
Doncs sí, sembla que ja hi ha algun organisme que "controla" les accions dels ajuntaments i altres. Encara que això de l'eficàcia diguem que no està del tot desenvolupat, quan veiem a les notícies que hi ha moltes investigacions i denúncies que acaben al fons del calaix.