Rajoy i sequaços no tenen un pel de ximples, bé algun en deuen tenir, però deuen haver caigut en què en aquesta Espanya seva, si no fos pels catalans d'altra faisó es trobarien.
Deuen haver vist que si tiben prou la corda només poden passar dues coses i les dues els hi interessa:
Que els catalans fem un altre acte de docilitat i diguem que sí a tot. D'aquesta manera ens tindrien més collats, controlats i explotats. Tindrien un camí fàcil per reduir la nostra cultura i tradicions a un tret anecdòtic i folklòric, reminiscències d'un passat fora de lloc.
Què els catalans diguem prou i espavilem en aconseguir la independència. Obtindrien l'hegemonia per a molts segles, dins un nou marc espanyol sense Catalunya. Si no fos pel vot català haurien guanyat totes les eleccions generals des de 1993.
Exigir als ajuntaments balanços i estat de comptes de totes les subvencions que reben.
Per exemple: si es rep una subvenció per mantenir oberta una exposició destinada a donar a conèixer un dolmen, un poblat ibèric, etc, s'ha de valorar si realment aquesta classe de difusió arriba a la població o només té 2 visitants al dia amb una mica de sort, convertint aquesta subvenció en diners llençats que es podrien invertir en altres sectors més necessitats socialment parlant.
A nivell nacional, si una empresa es beneficia d'una desgravació en la declaració de la renda, per invertir en I+D se li ha de exigir que demostri que realment ha fet aquesta inversió, i si no pot què torni els diners amb els interessos corresponents.
Hi ha infraestructures sobredimensionades com els cotxes oficials, i altres més què han de saber molt millor els que són dins, i que sumant-ho tot carreguen innecessàriament el pressupost.
La Generalitat té una vuitantena de cotxes i l'Estat sobrepassa el miler. A Barcelona segueix havent-hi només per l'Alcalde, tinents d'alcalde i presidents de grup, tal com va reduir Hereu al 2010? i a la resta del país?
L'Ajuntament de New York, per exemple, calcula que la reducció de 40 cotxes oficials dels 93 actuals, els hi suposarà un estalvi de 100.000$
El Govern i els partits han de tenir voluntat de reduir aquestes partides. El primer que posi fil a l'agulla i ho anunciï degudament a la població serà els que se'ls posi a la butxaca. Hem de mirar models de democràcies més madures.
El Govern espanyol vulnera greument la llei amb la seva decisió de no compensar la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes durant 2012. Des del Col·lectiu Ronda posen gratuïtament a la vostra disposició els formularis necessaris per reclamar aquesta actualització.
Un alcalde no hauria de poder posar-se el sou que vulgui. Un càrrec públic no hauria de poder votar el seu propi sou, ho ha de fer una comissió superior independent.
La carrera política ha de ser vocacional i de servei a la comunitat, no es pot deixar que es converteixi en un mitjà per l'enriquiment personal. Se'n van centenars de milers d'euros cada més en aquests abusos.
La impressió general del poble és que en aquests moments la carrera política és vacacional i de servei a la pròpia butxaca.
La població no es posaria tant de cul a segons quines retallades si per altra banda es veiessin intencions d'estalviar també limitant o introduint mesures de control en el número de càrrecs, sous, infraestructures, i en definitiva a dotar-se d'un sistema eficient destinat a detectar i denunciar abusos de poder i malversació de l'erari públic. Tenint sempre en compte que l'educació i la sanitat són intocables.
PERSONAL EVENTUAL
Una gran ciutat com París té un límit de contractació de càrrecs de confiança de 40 persones i només ocupen 36. Al nostre país no hi ha cap límit.
Segons Wikipedia hi ha 2,2 milions d'habitants a aquella ciutat 2.200.000/36=61.000 hab. Hi ha 1 assessor per cada 61.000 habitants.
Tenint en compte que la mitja de sous dels assessors és d'entre 41.000 i 43.000 €/any. S'ha de fer comptes. Aquesta mesura seria molt popular.
El primer de tot és publicar un llistat dels tots els assessor que hi ha a tot arreu del país, tal com fa per exemple l'Ajuntament de Leganés
He estat buscant al BOPB i al DOGC i no ha hagut manera de trobar un llistat similar. Un govern no pot ignorar o amagar aquestes dades.
Constitució, Preàmbul sobre les voluntats
de l'Estat espanyol, Paràgrafs 3 i 4:
Proteger a todos los españoles y pueblos de
España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones,
lenguas e instituciones.
Promover el progreso de la cultura y de la
economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.
En quant a la protecció de la llengua
castellana a Catalunya, que suposo que és el què li preocupa, a la vista està l' “Evaluación general de diagnóstico” què el seu mateix Ministeri realitza, doncs el
nivell de castellà dels alumnes a Catalunya es manté en la mitja del
reste de l'Estat. Del què es conclou què el castellà, segona llengua més parlada en el món després del xinès mandarí, no necessita augmentar la seva protecció ni promoció a Catalunya.
En canvi no estaria acord amb el text de la
Constitució el disminuir el foment i/o protecció ja obtingut en
referència al català, euskera, bable, etc, ja que seria des-promoure i des-protegir aquelles llengües. Just el contrari de la voluntat de l'Estat.
En tot cas, l'augment de protecció i promoció del castellà, si és que considera que no s'assoleixen els objectius
de coneixement general, no ha de significar la disminució d'aquestes accions sobre altres llengües de l'Estat, en el nostre cas el català,
el qual ha patit a través de la historia prohibicions, desqualificacions, documentats
atacs orientats al seu extermini com els Decrets de Nova Planta, Pau dels Pirineus de 1659, intent franquista de genocidi cultural, etc.
Però totes aquestes dades vostè ja les coneix, és
el Ministre de Educació, Cultura i Esport, així que prego exposi a quines raons atenen, si no són les de complir la Constitució, la “normalització lingüística” que està vostè preparant.
Acabo de llegir la notícia de que hi ha un ciutadà nord-americà que ha inscrit una petició popular a la web de la Casa Blanca per què l'administració d'Obama doni suport al dret a decidir i al referèndum sobre la independència de Catalunya. Per què la Casa Blanca es faci ressò i es posicioni, calen 25.000 signatures abans del 24 de Desembre.
Per signar la petició només us heu d'obrir un compte i després podreu adherir-vos a la petició.
Només un apunt: allà on diu Zip heu de posar el codi postal. Si us demana el State poseu-hi None.
És tot en ordre. La majoria absoluta en mans de CiU hauria sigut fatal per al Gobern i pel procés d'independència. Pel Gobern perquè la política de retallades i privatització de la sanitat que ha dut a terme CiU hagués quedat legitimada, i pel procés d'independència perquè torpedinant la seva persona o traient draps bruts del partit, es tocava seriosament l'èxit d'un Estat independent.
Els vots que ha perdut la dreta catalana els ha guanyat l'esquerra catalana. La força independentista ha quedat intacta i amb un avantatja: s'haurà d'escoltar a tothom.
L'ANC juga un paper importantíssim com a portadora de la veu del poble i essent una força transversal, és a dir, formada per persones de diferent ideologia per a un fi comú, un Estat independent.
Espero i desitjo que un cop assolida la independència no es dissolgui l'ANC, doncs necessitem que segueixi essent la veu del poble per a garantir una justícia social. Crec que la primera tasca seria dotar al país d'un sistema de control independent i autònom, que avaluï constantment les actuacions dels dirigents dels diferents estatus del Gobern, amb la finalitat de detectar i resoldre qualsevol bri de mala gestió o corrupció. Però això pot ser és avançar-se massa...
Primer mirem el vídeo i després el comentarem en castellà, ja que està destinat a aquest col·lectiu.
Primeramente decir que afortumandamente hace tiempo que las reuniones pueden ser no clandestinas.
Para seguir, deberiais asistir a una de estas reuniones porque os sorprenderiais del nivel ya no de la información que poseen los que intervienen, sino del respeto al turno de palabra, a la atención de todos los asistentes -y muchas veces, cuando no hay ponentes sino que la reunión es de varios debates en diferentes mesas del local- al ambiente de estudio y de trabajo que se crea.
Para acabar la introducción, una apreciación personal. La clave de humor con la que se ha hecho este video es bastante llana, recurre al chiste fácil, y no es mas que una caricaturización de lo que se desconoce.
ELS JOCS OLIMPICS
La presentación de la candidatura de Barcelona fué iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona con Narcís Serra a la cabeza, seguida por la definitiva labor de Pasqual Maragall, sucesor de Serra en la alcaldía.
La financiación de los JJOO de Barcelona fué fruto del esfuerzo conjunto del Comité organizador, la administración central, la autonómica y la local, más los sustanciosos ingresos provinientes de la venta de los derechos de televisión, la esponsorización, la venta de licencias de imagen, venta de entradas, sellos y moneda conmemorativos, etc. Siendo la participación de la financiación pública sólo el 9% (ver página 7 párrafo 2 del enlace). Es de obligada mención la inestimable ayuda de los 30.000 voluntarios que trabajaron por amor al arte, antes, durante y después de los Juegos. La marca "España" ganó muchos puntos y la proyección al mundo fué enorme. El sector privado no sólo catalán sino del resto del Estado se benefició en gran medida y la tasa de paro del país bajó significativamente.
La gente tiende a ponerse medallas viendo correr a los otros. Qué mania!
L'AEROPORT DEL PRAT
El Aeroport del Prat está gestionado por Madrid. Madrid es quien hace caja. De hecho es una de las clásicas reivindicaciónes catalanas que nunca se nos ha concedido. Se hizo la ampliación después de no poder demorarla más, pues debido a la demanda de usuarios hacia tiempo que se necesitaba una ampliación y modernización de las instalaciones. Pasa que las inversiones en Catalunya siempre han sido harto alergénicas. Hecha la ampliación, el Prat ha superado a Barajas en número de pasajeros sin conexión y se ha convertido en el noveno mejor aeropuerto de Europa, hecho que demuestra la necesidad que habia. Naturalmente Barajas sigue siendo el único aeropuerto hub de España. Si Catalunya hubiera sido independiente, la ampliación se hubiera hecho mucho antes. El déficit histórico es de 213.963 millones de euros desde el año 1986 hasta el 2009 (página 5 del enlace).
BILINGÜISME
La suerte de ser bilingües no es gracias a los esfuerzos españoles, pues han estado siempre orientados a disminuir con diferente empeño el uso del catalán a favor del castellano. Si somos bilingües ha sido por la lucha constante de los catalanes por defender nuestro idioma en todos los ámbitos posibles. Hay múltiples ejemplos a lo largo de la historia.
EL CAVA, EL FUET, LA PIZZA
Con el boicot del cava que hubo el 2005 las empresas catalanas lo que hicieron no fué tirar el cava por el desagüe, sino buscarse la vida fuera de España. En consecuencia, cuando los españoles vieron que no podian gastarse 30 y 50 euros por botella de champagne francés, volvieron a comprar cava catalán, con lo que ahora las empresas catalanas tienen dos mercados. Afortunadamente es simplemente mentira que dependamos del mercado español.
Lo mismo pasaria con los otros productos de origen catalan. Quizás perderiamos un mercado o no, pero lo que es seguro es que ganariamos otro.
PRODUCTES TÈXTILS
La industria textil catalana del siglo XIX tuvo que hacer frente al débil mercado español de entonces, que estaba constituido básicamente por campesinos con bajo poder adquisitivo. Es decir, que la venta no podia sobrevivir del mercado nacional y se contemplaba más el internacional. En cambio era una fuente de trabajo de masas del resto de España que emigraba en busca de un futuro que no ofrecia sus lugares de origen. Gracias. De nada.
REMODELACIÓ DEL PORT DE BARCELONA
¿Lo pagó el Estado? Habrá que informarse mejor. Se hubiera hecho igualmente, quizás antes, si los 16.000 millones anuales de euros que se queda España en concepto de "solidaridad" se quedaran en Catalunya. El rescate que ha solicitado recientemente la Generalitat es de 5.023 millones.
L'AVE
El AVE tiene dos sentidos Barcelona-Madrid y Madrid-Barcelona. Conecta las dos ciudades más importantes de la península y las dos se benefician de ello. De todas la líneas de AVE que hay en España, es la de más concurrencia, a pesar de ello, sigue siendo deficitaria. La gente se llena mucho la boca con el AVE. Resulta que el AVE ha contribuido en mucho a la especulación que ha provocado la crisis, pues hay que saber que España es el país que tiene más kilómetros de AVE construidos del mundo, después de China... Esto es una muestra de la sobredimensión de estructuras construidas y mala gestión.
RECONSTRUCCIO DEL LICEU
¿La pagó el Gobierno de España? La verdad lo ignoro, pero si Catalunya hubiera sido independiente, lo hubiera pagado el Gobierno Catalán. No tenemos Liceo gracias a España.
LA LLIGA
Siendo Catalunya un Estado, el Barça podría seguir compitiendo en la liga española, igual que el Mónaco lo hace en la francesa. En el caso que la federación española de fútbol, el Gobierno, las empresas de medios, etc. decidieran renunciar a los suculentos ingresos, venta de periódicos, derechos de televisión, etc. que aportan los Madrid-Barça y Barça-Madrid, no nos faltarian novias en otros paises que recibirian al Barça en su liga, con los brazos abiertos.
LA UNIÓ EUROPEA
La UE tiene sus ventajas y sus desventajas. De hecho es la UE quien tiene una crisis del copón. Paises como Noruega o Suiza están en el continente europeo pero no en la UE, y no sufren crisis.
Algunes persones contràries a la independència de Catalunya
venen a veure si fan mal, preguntant si la Vall d’Aran volgués independitzar-se
de Catalunya, què passaria?
Ho posen molt fàcil. Defensarien aquests que els aranesos
tinguin el dret a decidir? Si és així, perquè els aranesos sí i els catalans
no?
Si la Vall d’Aran volgués un estat propi, no veig perquè
haurien d’esperar la independència de Catalunya, ho reclamarien ara.
En tot cas, un cop assolit l’Estat Català i aconseguida una
estabilitat, si els aranesos, o els del Baix Camp per posar qualsevol altre,
consideressin que el Govern Català no respecta els seus drets, no fomenta la seva
diferenciació cultural, els margina econòmicament, etc, Doncs que facin un
referèndum i votin si volen la independència del seu territori.
Però, com diria un dels fraggles
que sortia al Polònia,- això són cabòries-.
Bé, personalment considero que el català hauria de ser l'únic idioma oficial de Catalunya, per la senzilla raó què és l'únic propi de Catalunya.
Els idiomes cooficials, als països que en tenen, acostumen a ser el propi més el de l'estat "administrador". En cas que Catalunya fos una nació independent no veig perquè hauria de tenir el castellà, igual que tampoc el francès, per posar un cas similar, doncs també és un país veí, com a idiomes cooficials.
Però això no és una cosa que hagi de decidir jo, ni el senyor Junqueras president d'ERC, ni el President de la Generalitat, ni tant sols cap govern. Això, en un país de bona salut democràtica ho hauria de decidir el poble mitjançant una consulta, com fan a Suïssa, Noruega, Finlandia, que tenen consultes quasi cada setmana. Quina murga oi? però això de la democràcia ha de ser així. El premi és que aquests tenen el país que el poble decideix. I sense crisis.
Quan aquests werts i altres individus diuen “españolizar”
el que volen dir en realitat és “castellanizar”, perquè si fos veritat que “España
somos todos” i visquéssim en un Estat democràtic on no hi hagués marginació
cultural, haurien de donar per igual les mateixes oportunitats d'utilitzar com
a llengua vehicular totes i cadascuna de les llengües que hi ha a l’Estat, a totes
i cadascuna de les autonomies. No només això, sinó fomentar també aquelles llengües amb categoria d'idioma que estan en clar procés d'extinció, com el bable d'Astúries o la fala aragonesa. Lamentable! el centralisme dels polítics espanyols, autèntic genocidi cultural.
Si el que volen és “españolizar
los alumnos catalanes”, haurien de fomentar escoles a Catalunya, la llengua vehicular
de les quals fos el gallec, l’euskera, el castellà, etc, ja que insisteixen que totes aquestes llengües són espanyoles, i no només el castellà.
Haurien de començar per “españolizarse” ells mateixos i la resta de l’estat, o canviar de discurs.
He llegit molts articles de diaris de tot color, també premsa internacional, que insisteixen en atribuir a CiU i Artur Mas la capçalera del moviment independentista, i fins i tot en algun cas l'acusen d'aprofitar-se deslleialment de la debilitat de l'Estat, degut a la crisi econòmica, per manipular la gent envers als seus interessos nacionalistes.
Què poc rigor, quanta bena als ulls! CiU i el senyor Mas es deuen considerar a ells mateixos com a víctimes de les circumstàncies, doncs conservadors com són, estic segur que esperaven un mandat tranquil, amb els seus estira i afluixes de sempre, dins una autonomia amb pretensions, intentant allargar en el temps el seu poder tot el possible, al mateix temps d'enriquir més i més les seves butxaques i les dels seus similars. No estava en la seva agenda fer passes cap a la independència. Encara dubto de que ho estigui ara.
Quanta por tenen els poders fàctics a reconèixer que el poble quan està unit és realment el que mana!
El poble està parlant, i el que diu sobrepassa programes electoralistes. Ara són els partits els que s'han d'adaptar al que diu el poble, i no el poble al que diu el govern. Així que es canviïn la roba interior i que es posin a treballar, perquè ara que hem obert la boca, no callarem fins al final.
I que es preparin perquè en quant arribi la independència, començarà la neteja. Que hi ha feina.
En quant a Espanya, Vicenç Navarro aposta per que està a punt de fer-se un canvi qualitatiu a millor, i que hauriem de confiar i dir no a la independència. Discrepo totalment en aquest punt, però estic d'acord amb la resta del seu article del 10 d'octubre "La crisis de legitimidad del estado español: causas y consecuencias" i em quedo amb dues frases:
"La unión en un país tiene que basarse en un acto voluntario, no forzado. La unión actual está garantizada por al fuerza del mismo Ejército que muchos consideran heredero del golpista de 1936." I parlant del referèndum del 78 de la Cosntitución espanyola: "Creerse que la Constitución refleja la libre voluntad de los españoles es ignorar el deseo existente entre la población, en aquel período, de terminar con la dictadura, al coste que fuera"
Després de la repressió, un cop més brutal, de la policia contra les manifestacions del poble, ahir la dels miners; hem d'estar calladets i dir sí a tot com abans?
Després d'aquesta segona i histórica retallada de drets; la primera va ser al desembre; riu-te de la de Zapatero...
Després del retorn a la dictadura, doncs fan el que els hi dona la gana i no allò que els va permetre trincar el govern, enganyant a peons encara enlluernats pel poder aclaparador de la mà dura.
Després de tot això només deixen una sortida a la població, que serà seguir al primer que s'atreveixi a mobilitzar a tothom per trencar i començar de nou. Tant de bo no ens toqui un Marat, un Hitler, o un Staling, que és el perill de les revoltes.
Després de les notícies que han deixat difondre els amos dels medis últimament, en pocs dies han hagut dos fets relacionats amb la família reial espanyola i les armes.
En primer lloc el 9 d'abril el senyor de 13 anys Don Felipe Juan Froilán de todos los Santos Marichalar i Borbón es va disparar accidentalment al peu, segons versió rectificada a la donada en un principi, mentre netejava una arma.
Algunes setmanes més tard es coneixia la notícia que el mateix rei Don Juan Carlos I de Borbón es trencava un maluc, en ves a saber quina acció, durant una cacera d'elefants a Botswana. Per internet corre la versió que en realitat se'l va trencar en caure del llit, doncs anava acompanyat d'una senyoreta de bon veure, Corina zu Sayn-Wittgenstein, 29vena fortuna major del mon segons la llista Forbes.
D'altra banda, es veu que aquest individu, el rey, és president honorífic de la WWF (World Wildlife Found), fundació que pretén "detenir la degradació de l'ambient natural del planeta i construir un futur en el qual els éssers humans visquin en harmonia amb la natura", i la qual no s'ha manifestat davant aquesta notícia, ni molt menys ha emprés cap acció.
Amb tot això m'ha arribat que un dels twits més difosos últimament és un acudit que diu que ETA ha emès un comunicat on exigeix a la família reial abandoni les armes.
No deixa de tenir la seva gràcia, doncs els accidents de la família Borbón amb les armes no es limiten ni molt menys a aquests dos esdeveniments. Però el meu amic Kevin, irlandès amb tots els ets i uts, sempre va més enllà, i respon que no han de ser molt republicans aquests de la ETA, doncs el que haurien de fer és cedir les armes que puguin conservar, a la família reial, atenent a aquesta dèria autodestructiva que demostren.
Una amiga m'ha passat un correu molt didàctic que clou demanant que ho passi. La millor manera que se m'acut és publicant-ho al blog, així que aquí ho teniu:
[...] Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador.
Tots coneixem la paraula habladurías i
en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és
incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre
pitus i flautes sinó entre naps i
cols, i una cosa que no és ni chicha ni
limoná, és una cosa que és mitja figa.
Un gangós, en català, no és res, i així, el
Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és
una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la
marimorena és armar un sagramental.
O bé armar un sarau, que en català, encara
que sembli estrany, també existeix.
Com també existeix donar la lata, perquè
dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una
sacada -en futbol, per
exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt
de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.
Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos
les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem
una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus(sopars de duro és
fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o,
si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la
nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu
tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig,
o txurrada, o escaquejar-se,
com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els
portis als caballitos, no als cavallets.
Com es diu pujar en una subhasta? Licitar.
I els manguitos que es posen els nens
petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt
de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me el setciències,
jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt
trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en
castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats
que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment.
També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després,
quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la
sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de
memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no
posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.
No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos,
malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o
el tou del dit, els nudillos són els artells o
els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó,
a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.
En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som
només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi
do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.
Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant
pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el
pèl(otro gallo cantaria).
Aquesta última frase he estat a punt d’eliminar-la: prefereixo els
encoratjaments als retrets, però finalment l’he deixada tal qual, pel valor
informatiu de l’expressió final.
Segons dades extretes de la web del Ministerio de Hacienda els ingressos del pressupost de l’Estat han tornat a nivells dels anys 2005(PSOE) o 2001(PP).
Amb el mateix nivell d'ingressos que ara, la tassa d’atur era la meitat de l’actual aproximadament. Perquè?
Hi va haver el boom immobiliari. Aznar va descobrir el negoci de recalificar i construir i Zapatero va seguir la inèrcia creixent fins que va petar la bombolla. Però no tots dos milions i mig d'aturats que hi ha ara de més venen del ram de la construcció, la majoria venen del sector industrial i de serveis.
Els mitjans de
comunicació/confusió ens enganyen quan parlen de crisi econòmica. No és cert
que Europa passi cap crisi econòmica. És la mentida que ens volen fer creure
banquers, grans empresaris, o la classe política, que en realitat són els
mateixos, doncs la majoria de polítics rellevants estan estretament lligats a grans empreses i bancs, participant d'importants beneficis procedents d’aquest
sector privat. No descobrim res dient que els grans mitjans de comunicació són propietat precisament d'aquesta classe de gent.
Menteixen dient que la crisi és econòmica per amagar la veritat que és que la davallada s'ha produït per la modificació de lleis i impostos els quals han portat a gravar menys als que més tenen, per la manca expressa de control de malversació, fuga de capitals, frau, tràfic d'influències, etc. La causa de la crisi és la pèssima gestió i corrupció i no la falta de diners. Els impostos els posen i els treuen i els administren ells de la manera que els hi rota, i els demés paguem i callem. Callem?
Cada cop costa més que als adolescents se’ls hi en vagi el “pavo”, i el
resultat és massa gent adulta poc evolucionada, social i cívicament parlant.
De qui és la culpa? No m’hi
posaré a desenvolupar que si dels pocs recursos del sistema educatiu, de la
inexistent normativa de qualitat de continguts dels mitjans de comunicació, o la
poca intenció de molts pares de proveir de valors, en comptes de comoditats, als
seus propis fills. Tot això em supera.
El que sí puc posar a
sobre la taula són alguns dels problemes de convivència que aquesta situació
provoca.
Un presumpte adult no pot
anar pel mon destorbant la pacífica existència dels altres cada cop que s’aixeca
de mala lluna. No pot ésser un mal educat quan està girat i pretendre, el dia
que decideix somriure, que els que l’envolten el lloem i pot ser que ens sentim
afortunats per la bona flaira.
Això és comprensible en adolescents, pels desequilibris hormonals als que estan sotmesos, però si s'observa en adults, 'cagada pastoret'.
-Quina ximpleria- pensarà
algú, -és evident! Però massa ximples actuen d’aquesta manera sense que tan sols
els immuti o fins i tot que se n'adonin.
La primera resposta dels altres pot ser la tolerància, és una virtut, el segon cop pot ser també, però iep!,
no ens passéssim pas de virtuosos, perquè llavors ens convertim en passius, i de
la passivitat al conformisme hi ha un bri, i de borregos també hi ha massa grapat.
Molta gent calla per no ficar-se
en problemes, i és prudent de vegades, però no es pot callar per norma, perquè
és quan els problemes no fan més que créixer.
El borni és el rei en el
país dels cecs, igual que els dirigents del Partido
Popular són els que dirigeixen el món de la dreta.
La majoria de persones
que voten el PP són orfes d’arguments propis, repeteixen el que la propaganda
dretista regurgita una i una altra vegada fins a la sacietat, tot seguint la
tasca dels seus tutors, doncs l’aplastant i insistent propaganda franquista va transformar/embrutir la dèbil població de la postguerra. Així els “peperos”, desproveïts de qualsevol il·lació* no
es plantegen, ni coneixen, ni molt menys saben exposar quin és el raciocini el
qual parteix del problema i porta cap a la conclusió que acaben vomitant. No
existeix un fil conductor entre problema i solució. Simplement reprodueixen, exercitant
un acte de fe porque algo hay que hacer
y si uns no ho fan bé, “segur que ho faran els altres...” incís: al ser la fe
una propietat imprescindible també per l’existència de l'aparell eclesiàstic, la dreta gosa del recolzament d'aquests que es pretenen portadors de la vertadera moral.
El “proletari” en canvi
tendeix a contrastar els seus drets, qui ho fa be i qui no, què beneficia a la
majoria i és just, i què no. Naturalment també hi ha de tot. Però la gent d’esquerres -la majoria de població- precisament perquè tendeix a arronsar les celles, detecta quan els que se suposa que els han de representar, arriba un moment que no ho fan. En aquest punt es retira la
confiança al polític. I el vot.
Les esquerres fluctuen depenent de l'encert del PSOE, i quan els dirigents socialistes “PATATEIXEN” ho fan en majúscules, resultant una
pèrdua de vots de tal magnitud que beneficien al PP, amb un nombre de feligressos insuficient per representar la majoria de població, però prou gran per superar els patateros en hores baixes (sempre referint-me als dirigents).
Quan un país entra en
crisi, és quan s'instaura un bipartidisme –que tant beneficia la mediocritat política– alternat per “patateros” i “emmerdadors”,
adoptant ambdós qualificatius tant els uns com els altres, depenent de qui es frega les mans a la
Moncloa.
I és que les patates
necessiten merda per ser abonades, i la merda si no és per abonar... Pura simbiosi.
*il·lació: Connexió entre les premisses i la conclusió.
És de domini popular que "la natura és sàvia", i així dota a cada ésser o col·lectiu d'allò que aquest propicia. De la mateixa manera que l'empara, en proporció més o menys equitativa, de tot allò que li pot ser perjudicial.
En l'Era Guradiola, el primer any ho varen guanyar tot,
el segon any es van deixar la Champions,
el tercer es van deixar la Copa,
i el present i quart té pinta de que es deixin la Lliga.
Guanyant tota la resta respon a una proporció prou equilibrada si tenim en compte que s'han conjuminat les forces de la creació per donar a llum un col·lectiu capaç de guanyar-ho tot (aquí hi compto també l'afició), i que sap que ho pot repetir.
Però per posar la cirereta, repetir-ho, cal que el col·lectiu prengui consciència del que costa realitzar aquesta proesa. Vol dir que hem de perdre tots els títols un altre cop per desfer-nos de qualsevol esquitx de vanitat o supèrbia, i un cop completada la "maneta" d'anys, tornar a guanyar-ho tot
experimentant un orgasme oceànic, amb orgull però sense brutícia.
La sortida de la crisi
podria tenir un doble benefici si es basa en la creació de llocs de treball
orientats en un sector importantíssim i en vies de desenvolupament com és ara l’energia
ecològica.
Els governs podrien
facilitar el creixement de les empreses tals com fàbriques d’automòbils
elèctrics (vinga a comprar cotxes, ja els interessa també, oi?), de panells
fotovoltaics i tèrmics, invertint en infraestructures com la instal·lació de
punts de càrrega, panells solars,
plantes d’energia eòlico-solar per a poblacions, investigació i
desenvolupament, difusió i ensenyament, aprofitament i tractament de l’aigua, etc.
Es crearien un munt de
llocs de treball, s’activaria el moviment de diners, també el sector de la
construcció adequant edificis, i de pas netejaríem l’aire que ens envolta en
benefici de la salut de tots els éssers vius, i de pas de les nostres butxaques,
doncs reduiríem la despesa en metges i medicaments.
Podríem prescindir de l’energia de combustió com el petroli i el gas, i també de pas, dels especuladors que s’estan enriquint a costa nostra venent aquesta classe d’energia, i fent menjar de la maneta a tots els països no productors.
El 20 de novembre del
2011, dia de les eleccions, em va tocar fer “d’honorable” president de taula. Varen
passar 16 hores des que vaig sortir de casa fins que vaig tornar. Ens les varen pagar cadascuna d'elles a poc més de 3€. Un diumenge. Una companya m’explicava que a
TV3 la jornada de 8 hores d’un festiu es paga mínim a 180€. 60 vegades més.
Vaig acabar amb mal de
cap i d’esquena de desensobrar i contar més de 800 paperetes, i de emplenar i re-emplenar a mà
actes de constitució de mesa, d’escrutini, i de sessió, per a tots els partits
que ho demanaven. En plena era informàtica! Quina merrrrda!
Sóc dels afortunats que
conserven una feina i treballem de dilluns a divendres. Els caps de setmana són
per descansar. Hi ha 5 milions d’aturats repartits per tot el territori
nacional, i que no tenen feina durant la setmana. No podrien fer ells aquesta
tasca? Tal i com estan les coses, hi ha famílies que pot ser els hi aniria be
aquells 60€ i escaig.
No se li ha acudit a ningú del govern oferir la possibilitat de presentar-se voluntari per estar-hi allà? Us puc assegurar que hi ha molta gent que se sent feliçment implicada en aquesta classe d'esdeveniments, i d'altres que els hi faria gràcia tenir aquesta experiència. Si a més estigués dignament remunerada estic convençut que es farien cues. A mi ja m'ha tocat tres cops i estic fins els nassos. Cuuulleres!
