Ingressos vs Taxa d'Atur

Segons dades extretes de la web del Ministerio de Hacienda els ingressos del pressupost de l’Estat han tornat a nivells dels anys 2005(PSOE) o 2001(PP).
Amb el mateix nivell d'ingressos que ara, la tassa d’atur era la meitat de l’actual aproximadament. Perquè?

Hi va haver el boom immobiliari. Aznar va descobrir el negoci de recalificar i construir i Zapatero va seguir la inèrcia creixent fins que va petar la bombolla. Però no tots dos milions i mig d'aturats que hi ha ara de més venen del ram de la construcció, la majoria venen del sector industrial i de serveis.

Els mitjans de comunicació/confusió ens enganyen quan parlen de crisi econòmica. No és cert que Europa passi cap crisi econòmica. És la mentida que ens volen fer creure banquers, grans empresaris, o la classe política, que en realitat són els mateixos, doncs la majoria de polítics rellevants estan estretament lligats a grans empreses i bancs, participant d'importants beneficis procedents d’aquest sector privat. No descobrim res dient que els grans mitjans de comunicació són propietat precisament d'aquesta classe de gent.

Menteixen dient que la crisi és econòmica per amagar la veritat que és que la davallada s'ha produït per la modificació de lleis i impostos els quals han portat a gravar menys als que més tenen, per la manca expressa de control de malversació, fuga de capitals, frau, tràfic d'influències, etc. La causa de la crisi és la pèssima gestió i corrupció i no la falta de diners. Els impostos els posen i els treuen i els administren ells de la manera que els hi rota, i els demés paguem i callem. Callem?

El "pavo" caducat

Alerta, des-madurem!

Cada cop costa més que als adolescents se’ls hi en vagi el “pavo”, i el resultat és massa gent adulta poc evolucionada, social i cívicament parlant.

De qui és la culpa? No m’hi posaré a desenvolupar que si dels pocs recursos del sistema educatiu, de la inexistent normativa de qualitat de continguts dels mitjans de comunicació, o la poca intenció de molts pares de proveir de valors, en comptes de comoditats, als seus propis fills. Tot això em supera.

El que sí puc posar a sobre la taula són alguns dels problemes de convivència que aquesta situació provoca.

Un presumpte adult no pot anar pel mon destorbant la pacífica existència dels altres cada cop que s’aixeca de mala lluna. No pot ésser un mal educat quan està girat i pretendre, el dia que decideix somriure, que els que l’envolten el lloem i pot ser que ens sentim afortunats per la bona flaira.

Això és comprensible en adolescents, pels desequilibris hormonals als que estan sotmesos, però si s'observa en adults, 'cagada pastoret'.

-Quina ximpleria- pensarà algú, -és evident! Però massa ximples actuen d’aquesta manera sense que tan sols els immuti o fins i tot que se n'adonin.

La primera resposta dels altres pot ser la tolerància, és una virtut, el segon cop pot ser també, però iep!, no ens passéssim pas de virtuosos, perquè llavors ens convertim en passius, i de la passivitat al conformisme hi ha un bri, i de borregos també hi ha massa grapat.

Molta gent calla per no ficar-se en problemes, i és prudent de vegades, però no es pot callar per norma, perquè és quan els problemes no fan més que créixer.

Salut a la gola.

Simbiosi bipartidista

El borni és el rei en el país dels cecs, igual que els dirigents del Partido Popular són els que dirigeixen el món de la dreta.

La majoria de persones que voten el PP són orfes d’arguments propis, repeteixen el que la propaganda dretista regurgita una i una altra vegada fins a la sacietat, tot seguint la tasca dels seus tutors, doncs l’aplastant i insistent propaganda franquista va transformar/embrutir la dèbil població de la postguerra. Així els “peperos”, desproveïts de qualsevol il·lació* no es plantegen, ni coneixen, ni molt menys saben exposar quin és el raciocini el qual parteix del problema i porta cap a la conclusió que acaben vomitant. No existeix un fil conductor entre problema i solució. Simplement reprodueixen, exercitant un acte de fe porque algo hay que hacer y si uns no ho fan bé, “segur que ho faran els altres...” incís: al ser la fe una propietat imprescindible també per l’existència de l'aparell eclesiàstic, la dreta gosa del recolzament d'aquests que es pretenen portadors de la vertadera moral.

El “proletari” en canvi tendeix a contrastar els seus drets, qui ho fa be i qui no, què beneficia a la majoria i és just, i què no. Naturalment també hi ha de tot. Però la gent d’esquerres -la majoria de població- precisament perquè tendeix a arronsar les celles, detecta quan els que se suposa que els han de representar, arriba un moment que no ho fan. En aquest punt es retira la confiança al polític. I el vot.

Les esquerres fluctuen depenent de l'encert del PSOE, i quan els dirigents socialistes “PATATEIXEN” ho fan en majúscules, resultant una pèrdua de vots de tal magnitud que beneficien al PP, amb un nombre de feligressos insuficient per representar la majoria de població, però prou gran per superar els patateros en hores baixes (sempre referint-me als dirigents).

Quan un país entra en crisi, és quan s'instaura un bipartidisme –que tant beneficia la mediocritat política–  alternat per “patateros” i “emmerdadors”, adoptant ambdós qualificatius tant els uns com els altres, depenent de qui es frega les mans a la Moncloa.

I és que les patates necessiten merda per ser abonades, i la merda si no és per abonar... Pura simbiosi.

*il·lació: Connexió entre les premisses i la conclusió.