06/09/2005
Ahir vaig rebre
una trucada, i des d’aleshores una ombra s’ha instal·lat en el meu interior,
que inexorablement ha anat guanyant opacitat a mesura que estant passant els
moments.
Algú parlarà de
les lleis de la natura, però el posar final a una vida plena de
salut, energia i joventut és una mostra més de que la justícia i les lleis no van alhora.
Encara tinc
present el seu tacte, la seva olor. Sempre, quan arribava venia a rebre’m amb
una abraçada i els ulls brillants. Un dia abans la seva mirada era trista
encara que agraïda, com sempre. L’abraçada la vaig haver de
posar jo sol, incrèdul. Em vaig poder acomiadar amb un desig d’esperança finalment no recompensat.
Els dies esvairan l’ombra i quedaran els bons records, però aquest company es mereix que abans de
que el temps s’emporti aquesta cremor, no deixi passar un instant més sense
expresar els sentiments que ha fet creixer dins nostre.
Ens ha deixat un
individu intel·ligent, carinyós, juganer, amb una forta personalitat, i amb el
que ens unia un enteniment instantani, mut però inequívoc, i em consta que
aquest llaç el tenia amb tots els que l’estimavem.
Mentre escric
aquestes línies no puc evitar sentir com si algú m’escanyés la gola des de
dins.
Adéu amic, adéu
Bilbo.
La família bé, gràcies.
