Monarquia armada

Després de les notícies que han deixat difondre els amos dels medis últimament, en pocs dies han hagut dos fets relacionats amb la família reial espanyola i les armes.

En primer lloc el 9 d'abril el senyor de 13 anys Don Felipe Juan Froilán de todos los Santos Marichalar i Borbón es va disparar accidentalment al peu, segons versió rectificada a la donada en un principi, mentre netejava una arma.

Algunes setmanes més tard es coneixia la notícia que el mateix rei Don Juan Carlos I de Borbón es trencava un maluc, en ves a saber quina acció, durant una cacera d'elefants a Botswana. Per internet corre la versió que en realitat se'l va trencar en caure del llit, doncs anava acompanyat d'una senyoreta de bon veure, Corina zu Sayn-Wittgenstein, 29vena fortuna major del mon segons la llista Forbes.

D'altra banda, es veu que aquest individu, el rey, és president honorífic de la WWF (World Wildlife Found), fundació que pretén "detenir la degradació de l'ambient natural del planeta i construir un futur en el qual  els éssers humans visquin en harmonia amb la natura", i la qual no s'ha manifestat davant aquesta notícia, ni molt menys ha emprés cap acció.

Amb tot això m'ha arribat que un dels twits més difosos últimament és un acudit que diu que ETA ha emès un comunicat on exigeix a la família reial abandoni les armes.
No deixa de tenir la seva gràcia, doncs els accidents de la família Borbón amb les armes no es limiten ni molt menys a aquests dos esdeveniments. Però el meu amic Kevin, irlandès amb tots els ets i uts, sempre va més enllà, i respon que no han de ser molt republicans aquests de la ETA, doncs el que haurien de fer és cedir les armes que puguin conservar, a la família reial, atenent a aquesta dèria autodestructiva que demostren.

Sláinte.

Saps dir-ho en català?

Una amiga m'ha passat un correu molt didàctic que clou demanant que ho passi. La millor manera que se m'acut és publicant-ho al blog, així que aquí ho teniu:


M'acabo d'assabentar que l'autora d'aquest tag és l'Astrid Bierge: http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=20016 

[...]  Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.

Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada - en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.

www.productesdelaterra.cat

No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

 Aquesta última frase he estat a punt d’eliminar-la: prefereixo els encoratjaments als retrets, però finalment l’he deixada tal qual, pel valor informatiu de l’expressió final.

Pots fer-ho passar?

Gràcies pel teu suport al català !!!! 

Ingressos vs Taxa d'Atur

Segons dades extretes de la web del Ministerio de Hacienda els ingressos del pressupost de l’Estat han tornat a nivells dels anys 2005(PSOE) o 2001(PP).
Amb el mateix nivell d'ingressos que ara, la tassa d’atur era la meitat de l’actual aproximadament. Perquè?

Hi va haver el boom immobiliari. Aznar va descobrir el negoci de recalificar i construir i Zapatero va seguir la inèrcia creixent fins que va petar la bombolla. Però no tots dos milions i mig d'aturats que hi ha ara de més venen del ram de la construcció, la majoria venen del sector industrial i de serveis.

Els mitjans de comunicació/confusió ens enganyen quan parlen de crisi econòmica. No és cert que Europa passi cap crisi econòmica. És la mentida que ens volen fer creure banquers, grans empresaris, o la classe política, que en realitat són els mateixos, doncs la majoria de polítics rellevants estan estretament lligats a grans empreses i bancs, participant d'importants beneficis procedents d’aquest sector privat. No descobrim res dient que els grans mitjans de comunicació són propietat precisament d'aquesta classe de gent.

Menteixen dient que la crisi és econòmica per amagar la veritat que és que la davallada s'ha produït per la modificació de lleis i impostos els quals han portat a gravar menys als que més tenen, per la manca expressa de control de malversació, fuga de capitals, frau, tràfic d'influències, etc. La causa de la crisi és la pèssima gestió i corrupció i no la falta de diners. Els impostos els posen i els treuen i els administren ells de la manera que els hi rota, i els demés paguem i callem. Callem?

El "pavo" caducat

Alerta, des-madurem!

Cada cop costa més que als adolescents se’ls hi en vagi el “pavo”, i el resultat és massa gent adulta poc evolucionada, social i cívicament parlant.

De qui és la culpa? No m’hi posaré a desenvolupar que si dels pocs recursos del sistema educatiu, de la inexistent normativa de qualitat de continguts dels mitjans de comunicació, o la poca intenció de molts pares de proveir de valors, en comptes de comoditats, als seus propis fills. Tot això em supera.

El que sí puc posar a sobre la taula són alguns dels problemes de convivència que aquesta situació provoca.

Un presumpte adult no pot anar pel mon destorbant la pacífica existència dels altres cada cop que s’aixeca de mala lluna. No pot ésser un mal educat quan està girat i pretendre, el dia que decideix somriure, que els que l’envolten el lloem i pot ser que ens sentim afortunats per la bona flaira.

Això és comprensible en adolescents, pels desequilibris hormonals als que estan sotmesos, però si s'observa en adults, 'cagada pastoret'.

-Quina ximpleria- pensarà algú, -és evident! Però massa ximples actuen d’aquesta manera sense que tan sols els immuti o fins i tot que se n'adonin.

La primera resposta dels altres pot ser la tolerància, és una virtut, el segon cop pot ser també, però iep!, no ens passéssim pas de virtuosos, perquè llavors ens convertim en passius, i de la passivitat al conformisme hi ha un bri, i de borregos també hi ha massa grapat.

Molta gent calla per no ficar-se en problemes, i és prudent de vegades, però no es pot callar per norma, perquè és quan els problemes no fan més que créixer.

Salut a la gola.

Simbiosi bipartidista

El borni és el rei en el país dels cecs, igual que els dirigents del Partido Popular són els que dirigeixen el món de la dreta.

La majoria de persones que voten el PP són orfes d’arguments propis, repeteixen el que la propaganda dretista regurgita una i una altra vegada fins a la sacietat, tot seguint la tasca dels seus tutors, doncs l’aplastant i insistent propaganda franquista va transformar/embrutir la dèbil població de la postguerra. Així els “peperos”, desproveïts de qualsevol il·lació* no es plantegen, ni coneixen, ni molt menys saben exposar quin és el raciocini el qual parteix del problema i porta cap a la conclusió que acaben vomitant. No existeix un fil conductor entre problema i solució. Simplement reprodueixen, exercitant un acte de fe porque algo hay que hacer y si uns no ho fan bé, “segur que ho faran els altres...” incís: al ser la fe una propietat imprescindible també per l’existència de l'aparell eclesiàstic, la dreta gosa del recolzament d'aquests que es pretenen portadors de la vertadera moral.

El “proletari” en canvi tendeix a contrastar els seus drets, qui ho fa be i qui no, què beneficia a la majoria i és just, i què no. Naturalment també hi ha de tot. Però la gent d’esquerres -la majoria de població- precisament perquè tendeix a arronsar les celles, detecta quan els que se suposa que els han de representar, arriba un moment que no ho fan. En aquest punt es retira la confiança al polític. I el vot.

Les esquerres fluctuen depenent de l'encert del PSOE, i quan els dirigents socialistes “PATATEIXEN” ho fan en majúscules, resultant una pèrdua de vots de tal magnitud que beneficien al PP, amb un nombre de feligressos insuficient per representar la majoria de població, però prou gran per superar els patateros en hores baixes (sempre referint-me als dirigents).

Quan un país entra en crisi, és quan s'instaura un bipartidisme –que tant beneficia la mediocritat política–  alternat per “patateros” i “emmerdadors”, adoptant ambdós qualificatius tant els uns com els altres, depenent de qui es frega les mans a la Moncloa.

I és que les patates necessiten merda per ser abonades, i la merda si no és per abonar... Pura simbiosi.

*il·lació: Connexió entre les premisses i la conclusió.

L'Era Guardiola

És de domini popular que "la natura és sàvia", i així dota a cada ésser o col·lectiu d'allò que aquest propicia. De la mateixa manera que l'empara, en proporció més o menys equitativa, de tot allò que li pot ser perjudicial.

En l'Era Guradiola, el primer any ho varen guanyar tot,
el segon any es van deixar la Champions,
el tercer es van deixar la Copa,
i el present i quart té pinta de que es deixin la Lliga.

Guanyant tota la resta respon a una proporció prou equilibrada si tenim en compte que s'han conjuminat les forces de la creació per donar a llum un col·lectiu capaç de guanyar-ho tot (aquí hi compto també l'afició), i que sap que ho pot repetir.

Però per posar la cirereta, repetir-ho, cal que el col·lectiu prengui consciència del que costa realitzar aquesta proesa. Vol dir que hem de perdre tots els títols un altre cop per desfer-nos de qualsevol esquitx de vanitat o supèrbia, i un cop completada la "maneta" d'anys, tornar a guanyar-ho tot  experimentant  un orgasme oceànic, amb orgull però sense brutícia.

Quin bon dia que fa avuí!

... i de pas solucionem la crisi

La sortida de la crisi podria tenir un doble benefici si es basa en la creació de llocs de treball orientats en un sector importantíssim i en vies de desenvolupament com és ara l’energia ecològica.

Els governs podrien facilitar el creixement de les empreses tals com fàbriques d’automòbils elèctrics (vinga a comprar cotxes, ja els interessa també, oi?), de panells fotovoltaics i tèrmics, invertint en infraestructures com la instal·lació de punts de càrrega,  panells solars, plantes d’energia eòlico-solar per a poblacions, investigació i desenvolupament, difusió i ensenyament, aprofitament i tractament de l’aigua, etc.

Es crearien un munt de llocs de treball, s’activaria el moviment de diners, també el sector de la construcció adequant edificis, i de pas netejaríem l’aire que ens envolta en benefici de la salut de tots els éssers vius, i de pas de les nostres butxaques, doncs reduiríem la despesa en metges i medicaments.

Podríem prescindir de l’energia de combustió com el petroli i el gas, i també de pas, dels especuladors que s’estan enriquint a costa nostra venent aquesta classe d’energia, i fent menjar de la maneta a tots els països no productors.