Ingressos vs Taxa d'Atur

Segons dades extretes de la web del Ministerio de Hacienda els ingressos del pressupost de l’Estat han tornat a nivells dels anys 2005(PSOE) o 2001(PP).
Amb el mateix nivell d'ingressos que ara, la tassa d’atur era la meitat de l’actual aproximadament. Perquè?

Hi va haver el boom immobiliari. Aznar va descobrir el negoci de recalificar i construir i Zapatero va seguir la inèrcia creixent fins que va petar la bombolla. Però no tots dos milions i mig d'aturats que hi ha ara de més venen del ram de la construcció, la majoria venen del sector industrial i de serveis.

Els mitjans de comunicació/confusió ens enganyen quan parlen de crisi econòmica. No és cert que Europa passi cap crisi econòmica. És la mentida que ens volen fer creure banquers, grans empresaris, o la classe política, que en realitat són els mateixos, doncs la majoria de polítics rellevants estan estretament lligats a grans empreses i bancs, participant d'importants beneficis procedents d’aquest sector privat. No descobrim res dient que els grans mitjans de comunicació són propietat precisament d'aquesta classe de gent.

Menteixen dient que la crisi és econòmica per amagar la veritat que és que la davallada s'ha produït per la modificació de lleis i impostos els quals han portat a gravar menys als que més tenen, per la manca expressa de control de malversació, fuga de capitals, frau, tràfic d'influències, etc. La causa de la crisi és la pèssima gestió i corrupció i no la falta de diners. Els impostos els posen i els treuen i els administren ells de la manera que els hi rota, i els demés paguem i callem. Callem?

El "pavo" caducat

Alerta, des-madurem!

Cada cop costa més que als adolescents se’ls hi en vagi el “pavo”, i el resultat és massa gent adulta poc evolucionada, social i cívicament parlant.

De qui és la culpa? No m’hi posaré a desenvolupar que si dels pocs recursos del sistema educatiu, de la inexistent normativa de qualitat de continguts dels mitjans de comunicació, o la poca intenció de molts pares de proveir de valors, en comptes de comoditats, als seus propis fills. Tot això em supera.

El que sí puc posar a sobre la taula són alguns dels problemes de convivència que aquesta situació provoca.

Un presumpte adult no pot anar pel mon destorbant la pacífica existència dels altres cada cop que s’aixeca de mala lluna. No pot ésser un mal educat quan està girat i pretendre, el dia que decideix somriure, que els que l’envolten el lloem i pot ser que ens sentim afortunats per la bona flaira.

Això és comprensible en adolescents, pels desequilibris hormonals als que estan sotmesos, però si s'observa en adults, 'cagada pastoret'.

-Quina ximpleria- pensarà algú, -és evident! Però massa ximples actuen d’aquesta manera sense que tan sols els immuti o fins i tot que se n'adonin.

La primera resposta dels altres pot ser la tolerància, és una virtut, el segon cop pot ser també, però iep!, no ens passéssim pas de virtuosos, perquè llavors ens convertim en passius, i de la passivitat al conformisme hi ha un bri, i de borregos també hi ha massa grapat.

Molta gent calla per no ficar-se en problemes, i és prudent de vegades, però no es pot callar per norma, perquè és quan els problemes no fan més que créixer.

Salut a la gola.

Simbiosi bipartidista

El borni és el rei en el país dels cecs, igual que els dirigents del Partido Popular són els que dirigeixen el món de la dreta.

La majoria de persones que voten el PP són orfes d’arguments propis, repeteixen el que la propaganda dretista regurgita una i una altra vegada fins a la sacietat, tot seguint la tasca dels seus tutors, doncs l’aplastant i insistent propaganda franquista va transformar/embrutir la dèbil població de la postguerra. Així els “peperos”, desproveïts de qualsevol il·lació* no es plantegen, ni coneixen, ni molt menys saben exposar quin és el raciocini el qual parteix del problema i porta cap a la conclusió que acaben vomitant. No existeix un fil conductor entre problema i solució. Simplement reprodueixen, exercitant un acte de fe porque algo hay que hacer y si uns no ho fan bé, “segur que ho faran els altres...” incís: al ser la fe una propietat imprescindible també per l’existència de l'aparell eclesiàstic, la dreta gosa del recolzament d'aquests que es pretenen portadors de la vertadera moral.

El “proletari” en canvi tendeix a contrastar els seus drets, qui ho fa be i qui no, què beneficia a la majoria i és just, i què no. Naturalment també hi ha de tot. Però la gent d’esquerres -la majoria de població- precisament perquè tendeix a arronsar les celles, detecta quan els que se suposa que els han de representar, arriba un moment que no ho fan. En aquest punt es retira la confiança al polític. I el vot.

Les esquerres fluctuen depenent de l'encert del PSOE, i quan els dirigents socialistes “PATATEIXEN” ho fan en majúscules, resultant una pèrdua de vots de tal magnitud que beneficien al PP, amb un nombre de feligressos insuficient per representar la majoria de població, però prou gran per superar els patateros en hores baixes (sempre referint-me als dirigents).

Quan un país entra en crisi, és quan s'instaura un bipartidisme –que tant beneficia la mediocritat política–  alternat per “patateros” i “emmerdadors”, adoptant ambdós qualificatius tant els uns com els altres, depenent de qui es frega les mans a la Moncloa.

I és que les patates necessiten merda per ser abonades, i la merda si no és per abonar... Pura simbiosi.

*il·lació: Connexió entre les premisses i la conclusió.

L'Era Guardiola

És de domini popular que "la natura és sàvia", i així dota a cada ésser o col·lectiu d'allò que aquest propicia. De la mateixa manera que l'empara, en proporció més o menys equitativa, de tot allò que li pot ser perjudicial.

En l'Era Guradiola, el primer any ho varen guanyar tot,
el segon any es van deixar la Champions,
el tercer es van deixar la Copa,
i el present i quart té pinta de que es deixin la Lliga.

Guanyant tota la resta respon a una proporció prou equilibrada si tenim en compte que s'han conjuminat les forces de la creació per donar a llum un col·lectiu capaç de guanyar-ho tot (aquí hi compto també l'afició), i que sap que ho pot repetir.

Però per posar la cirereta, repetir-ho, cal que el col·lectiu prengui consciència del que costa realitzar aquesta proesa. Vol dir que hem de perdre tots els títols un altre cop per desfer-nos de qualsevol esquitx de vanitat o supèrbia, i un cop completada la "maneta" d'anys, tornar a guanyar-ho tot  experimentant  un orgasme oceànic, amb orgull però sense brutícia.

Quin bon dia que fa avuí!

... i de pas solucionem la crisi

La sortida de la crisi podria tenir un doble benefici si es basa en la creació de llocs de treball orientats en un sector importantíssim i en vies de desenvolupament com és ara l’energia ecològica.

Els governs podrien facilitar el creixement de les empreses tals com fàbriques d’automòbils elèctrics (vinga a comprar cotxes, ja els interessa també, oi?), de panells fotovoltaics i tèrmics, invertint en infraestructures com la instal·lació de punts de càrrega,  panells solars, plantes d’energia eòlico-solar per a poblacions, investigació i desenvolupament, difusió i ensenyament, aprofitament i tractament de l’aigua, etc.

Es crearien un munt de llocs de treball, s’activaria el moviment de diners, també el sector de la construcció adequant edificis, i de pas netejaríem l’aire que ens envolta en benefici de la salut de tots els éssers vius, i de pas de les nostres butxaques, doncs reduiríem la despesa en metges i medicaments.

Podríem prescindir de l’energia de combustió com el petroli i el gas, i també de pas, dels especuladors que s’estan enriquint a costa nostra venent aquesta classe d’energia, i fent menjar de la maneta a tots els països no productors.

Una de pendent

El 20 de novembre del 2011, dia de les eleccions, em va tocar fer “d’honorable” president de taula. Varen passar 16 hores des que vaig sortir de casa fins que vaig tornar. Ens les varen pagar cadascuna d'elles a poc més de 3€. Un diumenge. Una companya m’explicava que a TV3 la jornada de 8 hores d’un festiu es paga mínim a 180€. 60 vegades més.

Vaig acabar amb mal de cap i d’esquena de desensobrar i contar més de 800 paperetes, i de emplenar i re-emplenar a mà actes de constitució de mesa, d’escrutini, i de sessió, per a tots els partits que ho demanaven. En plena era informàtica! Quina merrrrda!

Sóc dels afortunats que conserven una feina i treballem de dilluns a divendres. Els caps de setmana són per descansar. Hi ha 5 milions d’aturats repartits per tot el territori nacional, i que no tenen feina durant la setmana. No podrien fer ells aquesta tasca? Tal i com estan les coses, hi ha famílies que pot ser els hi aniria be aquells 60€ i escaig.

No se li ha acudit a ningú del govern oferir la possibilitat de presentar-se voluntari per estar-hi allà? Us puc assegurar que hi ha molta gent que se sent feliçment implicada en aquesta classe d'esdeveniments, i d'altres que els hi faria gràcia tenir aquesta experiència. Si a més estigués dignament remunerada estic convençut que es farien cues. A mi ja m'ha tocat tres cops i estic fins els nassos. Cuuulleres!

La solució de la dreta

D’aquesta crisi hi ha uns quants sense estudis que pot ser en sortirem mig entesos i tot.

En el programa Salvados del passat diumenge 30/10/2011, http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__domingo__30_de_octubre/518323/1 vàrem poder veure entre d’altres, dues entrevistes a dos individus en les que van plasmar el pensament de la dreta d’una manera molt il·lustrativa. Van exposar les raons de perquè s’han de reduir els impostos als rics i grans empreses.

Segons van dir, resulta que els rics produeixen molta ocupació, doncs aquests privilegiats van molt de restaurants, munten festes, tenen minyones a les seves cases i als seus iots, compren molt a moltes botigues cares, gasten en metges i escoles privades, etc.

Així doncs se’ls ha de baixar els impostos perquè no marxin a un altre país a gastar els seus diners. El que no diuen és que si la riquesa no estigués tant concentrada en uns pocs i es distribuís en general, el moviment de diners seria el mateix o superior.

El mateix perquè a qui no li agrada menjar a la carta, o que li vingués algú a casa a fer la neteja un cop per setmana, etc. Si els diners es tenen la gent s'ho permet.

O un moviment superior de diners perquè molt capital dels rics va a parar a paradisos fiscals o productes financers, dels que només se’n aprofiten ells i no produeixen cap lloc de treball.

En quant a les grans empreses, és evident que donen feina a milers de persones, i hi ha molta por de que es deslocalitzin en busca de països amb millors condicions fiscals, i de pas amb mà d’obra més barata.

Però callen una altra por. Els partits s’han de finançar d’alguna manera, i és més fàcil aconseguir quatre de grossos que quaranta de petits, sobretot si a aquests quatre grossos els compenses amb contractes de serveis i obres amb els que amortitzaran la seva aportació i a més obtindran beneficis gens moderats. Naturalment tot pagat per l'erari públic, és a dir els nostres diners en forma d'impostos, en quant aquests partits arribin al poder.

No crec que haguéssim de tenir por a la deslocalització, perquè si en un país hi ha demanda, quan se’n va una fàbrica gran en venen dues de petites. Un país augmentarà la demanda quan la població tingui més poder adquisitiu. Com? Reduint la seva despesa per exemple en transports, serveis, educació, sanitat, ... O augmentant els seus ingressos apujant els sous. Donant seguretat laboral i no abaratint els acomiadaments.

Si paguessin més impostos els que més tenen, i la població en tingués més gràcies a aquesta redistribució, el govern recaptaria més. En conseqüència l’erari públic aniria sobrat per millorar la despesa pública.

La història així ens ho ensenya. Veure l’article de Vicenç Navarro, Catedràtic d'Economia.  http://www.vnavarro.org/?p=6430