L'Era Guardiola

És de domini popular que "la natura és sàvia", i així dota a cada ésser o col·lectiu d'allò que aquest propicia. De la mateixa manera que l'empara, en proporció més o menys equitativa, de tot allò que li pot ser perjudicial.

En l'Era Guradiola, el primer any ho varen guanyar tot,
el segon any es van deixar la Champions,
el tercer es van deixar la Copa,
i el present i quart té pinta de que es deixin la Lliga.

Guanyant tota la resta respon a una proporció prou equilibrada si tenim en compte que s'han conjuminat les forces de la creació per donar a llum un col·lectiu capaç de guanyar-ho tot (aquí hi compto també l'afició), i que sap que ho pot repetir.

Però per posar la cirereta, repetir-ho, cal que el col·lectiu prengui consciència del que costa realitzar aquesta proesa. Vol dir que hem de perdre tots els títols un altre cop per desfer-nos de qualsevol esquitx de vanitat o supèrbia, i un cop completada la "maneta" d'anys, tornar a guanyar-ho tot  experimentant  un orgasme oceànic, amb orgull però sense brutícia.

Quin bon dia que fa avuí!

... i de pas solucionem la crisi

La sortida de la crisi podria tenir un doble benefici si es basa en la creació de llocs de treball orientats en un sector importantíssim i en vies de desenvolupament com és ara l’energia ecològica.

Els governs podrien facilitar el creixement de les empreses tals com fàbriques d’automòbils elèctrics (vinga a comprar cotxes, ja els interessa també, oi?), de panells fotovoltaics i tèrmics, invertint en infraestructures com la instal·lació de punts de càrrega,  panells solars, plantes d’energia eòlico-solar per a poblacions, investigació i desenvolupament, difusió i ensenyament, aprofitament i tractament de l’aigua, etc.

Es crearien un munt de llocs de treball, s’activaria el moviment de diners, també el sector de la construcció adequant edificis, i de pas netejaríem l’aire que ens envolta en benefici de la salut de tots els éssers vius, i de pas de les nostres butxaques, doncs reduiríem la despesa en metges i medicaments.

Podríem prescindir de l’energia de combustió com el petroli i el gas, i també de pas, dels especuladors que s’estan enriquint a costa nostra venent aquesta classe d’energia, i fent menjar de la maneta a tots els països no productors.

Una de pendent

El 20 de novembre del 2011, dia de les eleccions, em va tocar fer “d’honorable” president de taula. Varen passar 16 hores des que vaig sortir de casa fins que vaig tornar. Ens les varen pagar cadascuna d'elles a poc més de 3€. Un diumenge. Una companya m’explicava que a TV3 la jornada de 8 hores d’un festiu es paga mínim a 180€. 60 vegades més.

Vaig acabar amb mal de cap i d’esquena de desensobrar i contar més de 800 paperetes, i de emplenar i re-emplenar a mà actes de constitució de mesa, d’escrutini, i de sessió, per a tots els partits que ho demanaven. En plena era informàtica! Quina merrrrda!

Sóc dels afortunats que conserven una feina i treballem de dilluns a divendres. Els caps de setmana són per descansar. Hi ha 5 milions d’aturats repartits per tot el territori nacional, i que no tenen feina durant la setmana. No podrien fer ells aquesta tasca? Tal i com estan les coses, hi ha famílies que pot ser els hi aniria be aquells 60€ i escaig.

No se li ha acudit a ningú del govern oferir la possibilitat de presentar-se voluntari per estar-hi allà? Us puc assegurar que hi ha molta gent que se sent feliçment implicada en aquesta classe d'esdeveniments, i d'altres que els hi faria gràcia tenir aquesta experiència. Si a més estigués dignament remunerada estic convençut que es farien cues. A mi ja m'ha tocat tres cops i estic fins els nassos. Cuuulleres!

La solució de la dreta

D’aquesta crisi hi ha uns quants sense estudis que pot ser en sortirem mig entesos i tot.

En el programa Salvados del passat diumenge 30/10/2011, http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__domingo__30_de_octubre/518323/1 vàrem poder veure entre d’altres, dues entrevistes a dos individus en les que van plasmar el pensament de la dreta d’una manera molt il·lustrativa. Van exposar les raons de perquè s’han de reduir els impostos als rics i grans empreses.

Segons van dir, resulta que els rics produeixen molta ocupació, doncs aquests privilegiats van molt de restaurants, munten festes, tenen minyones a les seves cases i als seus iots, compren molt a moltes botigues cares, gasten en metges i escoles privades, etc.

Així doncs se’ls ha de baixar els impostos perquè no marxin a un altre país a gastar els seus diners. El que no diuen és que si la riquesa no estigués tant concentrada en uns pocs i es distribuís en general, el moviment de diners seria el mateix o superior.

El mateix perquè a qui no li agrada menjar a la carta, o que li vingués algú a casa a fer la neteja un cop per setmana, etc. Si els diners es tenen la gent s'ho permet.

O un moviment superior de diners perquè molt capital dels rics va a parar a paradisos fiscals o productes financers, dels que només se’n aprofiten ells i no produeixen cap lloc de treball.

En quant a les grans empreses, és evident que donen feina a milers de persones, i hi ha molta por de que es deslocalitzin en busca de països amb millors condicions fiscals, i de pas amb mà d’obra més barata.

Però callen una altra por. Els partits s’han de finançar d’alguna manera, i és més fàcil aconseguir quatre de grossos que quaranta de petits, sobretot si a aquests quatre grossos els compenses amb contractes de serveis i obres amb els que amortitzaran la seva aportació i a més obtindran beneficis gens moderats. Naturalment tot pagat per l'erari públic, és a dir els nostres diners en forma d'impostos, en quant aquests partits arribin al poder.

No crec que haguéssim de tenir por a la deslocalització, perquè si en un país hi ha demanda, quan se’n va una fàbrica gran en venen dues de petites. Un país augmentarà la demanda quan la població tingui més poder adquisitiu. Com? Reduint la seva despesa per exemple en transports, serveis, educació, sanitat, ... O augmentant els seus ingressos apujant els sous. Donant seguretat laboral i no abaratint els acomiadaments.

Si paguessin més impostos els que més tenen, i la població en tingués més gràcies a aquesta redistribució, el govern recaptaria més. En conseqüència l’erari públic aniria sobrat per millorar la despesa pública.

La història així ens ho ensenya. Veure l’article de Vicenç Navarro, Catedràtic d'Economia.  http://www.vnavarro.org/?p=6430

Un dia paradoxal

S’ha obert el dia amb el cel tapat.
A la pollastrera se li ha posat la pell de gallina i la fruitera es trobava pansida.
Els que manen segueixen obeint els rics.
Per la dreta diuen que han matat l’amo i per l'esquerra que deixaran de fer-ho.
Un jove incrèdul ha tingut un infart, ara ja s'ho creu... que fumar mata.
Tinc acidesa, em prendré una cervesa.
La nena estudia francès.
Avui juga el barça.
La família bé, gràcies.

Va per tu, Bilbo

06/09/2005

Ahir vaig rebre una trucada, i des d’aleshores una ombra s’ha instal·lat en el meu interior, que inexorablement ha anat guanyant opacitat a mesura que estant passant els moments.

Algú parlarà de les lleis de la natura, però el posar final a una vida plena de salut, energia i joventut és una mostra més de que la justícia i les lleis no van alhora.

Encara tinc present el seu tacte, la seva olor. Sempre, quan arribava venia a rebre’m amb una abraçada i els ulls brillants. Un dia abans la seva mirada era trista encara que agraïda, com sempre. L’abraçada la vaig haver de posar jo sol, incrèdul. Em vaig poder acomiadar amb un desig d’esperança finalment no recompensat.

Els dies esvairan l’ombra i quedaran els bons records, però aquest company es mereix que abans de que el temps s’emporti aquesta cremor, no deixi passar un instant més sense expresar els sentiments que ha fet creixer dins nostre.

Ens ha deixat un individu intel·ligent, carinyós, juganer, amb una forta personalitat, i amb el que ens unia un enteniment instantani, mut però inequívoc, i em consta que aquest llaç el tenia amb tots els que l’estimavem.

Mentre escric aquestes línies no puc evitar sentir com si algú m’escanyés la gola des de dins.

Adéu amic, adéu Bilbo.

Prohibit Escopir

És la premissa amb que es va obrir la “rave” de tast de vins catalans de la mà de Vintaix, on vàrem anar ahir.

No sóc enòleg ni sommelier ni viticultor, simplement m’agrada el vi i tinc les meves preferències. Penso que no cal invertir un ronyó per posar un caldo virtuós a taula. D’altra banda no tenia cap intenció d’escopir un vi de 68 € l’ampolla (Belat del celler Albet i Noya) que a més et feia tancar els ulls al mateix temps que t’obria tots els altres sentits. Aquest destacava per ser el més car però tots vuit compartien una excel·lent qualitat, cadascun amb les seves propietats.

10 Sentits és el nom del celler dels dos primers vins que varen obrir la vetllada. Be ros amb potes negres és un vi blanc que en realitat és negre. L’explicació és la següent: van agafar un raïm negre, el van aixafar per extraure el most, o el suc si ho voleu, i li van retirar les pells per substituir-les per les d’un altre raïm, blanc en aquest cas. El most de raïm negre agafa el color de les pells de raïm blanc.

El procés invers respon al Be negre amb potes rosses que va ser el següent tast. La dificultat rau en aconseguir dues vinyes, una de raïm blanc i l’altre de negre, que madurin i es cullin al mateix temps, dins del territori català. Com va dir un dels joves responsables de celler – te n’has d’anar a can collons.

Can 28, del celler Mas Candi, és un vi fet amb mandó, una de les varietats catalanes que s’estan recuperant de l’oblit. Després de l’atac de la fil·loxera (1860, yanki tenia que ser) les vinyes es van replantar amb varietats més rendibles, deixant de costat altres que, encara que de gran qualitat, no ho eren tant. Personalment trobo especialment lloable aquesta recuperació de varietats “velades”.

Paraula d’on prové el nom del següent vi, Belat d’Albet i Noya. Només s’han embotellat 252 ampolles i ahir es van obrir cinc. S’origina també d’una varietat quasi desapareguda, de la que no se n’ha sabut el nom que tenia antigament, però que segons l’estudi de l’ADN, és autòctona.

Producte del programa de recuperació de varietats del mateix celler, vàrem poder gaudir també del Caladoc, que no és a la venda i que només s’han embotellat 50 ampolles. Tot un honor.

Els estudis de Mas Martinet Assessoraments van tancar la vetllada. Tres vins anomenats Degustació 3, 4 i 5 respectivament, gestats en vinyes del Priorat, plantades en un mateix terreny i mateixa orientació, però en diferents alçades, 450m, 350m i 200m, just per comprovar les diferències d’aroma, sabor i demés qualitats del producte final.

En acabat, vàrem sortir contents i contentets. Per sopar, aigüeta. I si algú ho vol provar, el dia 28 d'octubre hi ha una altra “rave” dedicada a vinyes velles, algunes de centenàries. Segurament ho trobareu a l’Atrapalo.com.

Salut.

Més informació a http://www.vintaix.cat/shop/

És totalment cert que el vi millora amb l'edat. Com més vell em faig, més m'agrada.