La peresa és parenta de la pobresa, la ignorància de l'esclavatge.

dimarts, 10 de gener del 2012

Una de pendent


El 20 de novembre del 2011, dia de les eleccions, em va tocar fer “d’honorable” president de taula. Varen passar 16 hores des que vaig sortir de casa fins que vaig tornar. Ens les varen pagar cadascuna d'elles a poc més de 3€. Un diumenge. Una companya m’explicava que a TV3 la jornada de 8 hores d’un festiu es paga mínim a 180€. 60 vegades més.

Vaig acabar amb mal de cap i d’esquena de desensobrar i contar més de 800 paperetes, i de emplenar i re-emplenar a mà actes de constitució de mesa, d’escrutini, i de sessió, per a tots els partits que ho demanaven. En plena era informàtica! Quina merrrrda!

Sóc dels afortunats que conserven una feina i treballem de dilluns a divendres. Els caps de setmana són per descansar. Hi ha 5 milions d’aturats repartits per tot el territori nacional, i que no tenen feina durant la setmana. No podrien fer ells aquesta tasca? Tal i com estan les coses, hi ha famílies que pot ser els hi aniria be aquells 60€ i escaig.

No se li ha acudit a ningú del govern oferir la possibilitat de presentar-se voluntari per estar-hi allà? Us puc assegurar que hi ha molta gent que se sent feliçment implicada en aquesta classe d'esdeveniments, i d'altres que els hi faria gràcia tenir aquesta experiència. Si a més estigués dignament remunerada estic convençut que es farien cues. A mi ja m'ha tocat tres cops i estic fins els nassos. Cuuulleres!

dijous, 3 de novembre del 2011

La solució de la dreta


D’aquesta crisi hi ha uns quants sense estudis que pot ser en sortirem mig entesos i tot.

En el programa Salvados del passat diumenge 30/10/2011, http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__domingo__30_de_octubre/518323/1 vàrem poder veure entre d’altres, dues entrevistes a dos individus en les que van plasmar el pensament de la dreta d’una manera molt il·lustrativa. Van exposar les raons de perquè s’han de reduir els impostos als rics i grans empreses.
Segons van dir, resulta que els rics produeixen molta ocupació, doncs aquests privilegiats van molt de restaurants, munten festes, tenen minyones a les seves cases i als seus iots, compren molt a moltes botigues cares, gasten en metges i escoles privades, etc.
Així doncs se’ls ha de baixar els impostos perquè no marxin a un altre país a gastar els seus diners. El que no diuen és que si la riquesa no estigués tant concentrada en uns pocs i es distribuís en general, el moviment de diners seria el mateix o superior.
El mateix perquè a qui no li agrada menjar a la carta, o que li vingués algú a casa a fer la neteja un cop per setmana, etc. Si els diners es tenen la gent s'ho permet.
O un moviment superior de diners perquè molt capital dels rics va a parar a paradisos fiscals o productes financers, dels que només se’n aprofiten ells i no produeixen cap lloc de treball.

En quant a les grans empreses, és evident que donen feina a milers de persones, i hi ha molta por de que es deslocalitzin en busca de països amb millors condicions fiscals, i de pas amb mà d’obra més barata.
Però callen una altra por. Els partits s’han de finançar d’alguna manera, i és més fàcil aconseguir quatre de grossos que quaranta de petits, sobretot si a aquests quatre grossos els compenses amb contractes de serveis i obres amb els que amortitzaran la seva aportació i a més obtindran beneficis gens moderats. Naturalment tot pagat per l'erari públic, és a dir els nostres diners en forma d'impostos, en quant aquests partits arribin al poder.

No crec que haguéssim de tenir por a la deslocalització, perquè si en un país hi ha demanda, quan se’n va una fàbrica gran en venen dues de petites. Un país augmentarà la demanda quan la població tingui més poder adquisitiu. Com? Reduint la seva despesa per exemple en transports, serveis, educació, sanitat, ... O augmentant els seus ingressos apujant els sous. Donant seguretat laboral i no abaratint els acomiadaments.

Si paguessin més impostos els que més tenen, i la població en tingués més gràcies a aquesta redistribució, el govern recaptaria més. En conseqüència l’erari públic aniria sobrat per millorar la despesa pública.

La història així ens ho ensenya. Veure l’article de Vicenç Navarro, Catedràtic d'Economia.  http://www.vnavarro.org/?p=6430

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Un dia paradoxal

S’ha obert el dia amb el cel tapat.
A la pollastrera se li ha posat la pell de gallina i la fruitera es trobava pansida.
Els que manen segueixen obeint els rics.
Per la dreta diuen que han matat l’amo i per l'esquerra que deixaran de fer-ho.
Un jove incrèdul ha tingut un infart, ara ja s'ho creu... que fumar mata.
Tinc acidesa, em prendré una cervesa.
La nena estudia francès.
Avui juga el barça.
La família bé, gràcies.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Va per tu, Bilbo


06/09/2005
Ahir vaig rebre una trucada, i des d’aleshores una ombra s’ha instal·lat en el meu interior, que inexorablement ha anat guanyant opacitat a mesura que estant passant els moments.

Algú parlarà de les lleis de la natura, però el posar final a una vida plena de salut, energia i joventut és una mostra més de que la justícia i les lleis no van alhora.

Encara tinc present el seu tacte, la seva olor. Sempre, quan arribava venia a rebre’m amb una abraçada i els ulls brillants. Un dia abans la seva mirada era trista encara que agraïda, com sempre. L’abraçada la vaig haver de posar jo sol, incrèdul. Em vaig poder acomiadar amb un desig d’esperança finalment no recompensat.

Els dies esvairan l’ombra i quedaran els bons records, però aquest company es mereix que abans de que el temps s’emporti aquesta cremor, no deixi passar un instant més sense expresar els sentiments que ha fet creixer dins nostre.

Ens ha deixat un individu intel·ligent, carinyós, juganer, amb una forta personalitat, i amb el que ens unia un enteniment instantani, mut però inequívoc, i em consta que aquest llaç el tenia amb tots els que l’estimavem.

Mentre escric aquestes línies no puc evitar sentir com si algú m’escanyés la gola des de dins.

Adéu amic, adéu Bilbo.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Prohibit Escopir

És la premissa amb que es va obrir la “rave” de tast de vins catalans de la mà de Vintaix, on vàrem anar ahir.
No sóc enòleg ni sommelier ni viticultor, simplement m’agrada el vi i tinc les meves preferències. Penso que no cal invertir un ronyó per posar un caldo virtuós a taula. D’altra banda no tenia cap intenció d’escopir un vi de 68 € l’ampolla (Belat del celler Albet i Noya) que a més et feia tancar els ulls al mateix temps que t’obria tots els altres sentits. Aquest destacava per ser el més car però tots vuit compartien una excel·lent qualitat, cadascun amb les seves propietats.
10 Sentits és el nom del celler dels dos primers vins que varen obrir la vetllada. Be ros amb potes negres és un vi blanc que en realitat és negre. L’explicació és la següent: van agafar un raïm negre, el van aixafar per extraure el most, o el suc si ho voleu, i li van retirar les pells per substituir-les per les d’un altre raïm, blanc en aquest cas. El most de raïm negre agafa el color de les pells de raïm blanc.
El procés invers respon al Be negre amb potes rosses que va ser el següent tast. La dificultat rau en aconseguir dues vinyes, una de raïm blanc i l’altre de negre, que madurin i es cullin al mateix temps, dins del territori català. Com va dir un dels joves responsables de celler – te n’has d’anar a can collons.
Can 28, del celler Mas Candi, és un vi fet amb mandó, una de les varietats catalanes que s’estan recuperant de l’oblit. Després de l’atac de la fil·loxera (1860, yanki tenia que ser) les vinyes es van replantar amb varietats més rendibles, deixant de costat altres que, encara que de gran qualitat, no ho eren tant. Personalment trobo especialment lloable aquesta recuperació de varietats “velades”.
Paraula d’on prové el nom del següent vi, Belat d’Albet i Noya. Només s’han embotellat 252 ampolles i ahir es van obrir cinc. S’origina també d’una varietat quasi desapareguda, de la que no se n’ha sabut el nom que tenia antigament, però que segons l’estudi de l’ADN, és autòctona.
Producte del programa de recuperació de varietats del mateix celler, vàrem poder gaudir també del Caladoc, que no és a la venda i que només s’han embotellat 50 ampolles. Tot un honor.
Els estudis de Mas Martinet Assessoraments van tancar la vetllada. Tres vins anomenats Degustació 3, 4 i 5 respectivament, gestats en vinyes del Priorat, plantades en un mateix terreny i mateixa orientació, però en diferents alçades, 450m, 350m i 200m, just per comprovar les diferències d’aroma, sabor i demés qualitats del producte final.
En acabat, vàrem sortir contents i contentets. Per sopar, aigüeta. I si algú ho vol provar, el dia 28 d'octubre hi ha una altra “rave” dedicada a vinyes velles, algunes de centenàries. Segurament ho trobareu a l’Atrapalo.com.
Salut.

Més informació a http://www.vintaix.cat/shop/

És totalment cert que el vi millora amb l'edat. Com més vell em faig, més m'agrada.

divendres, 15 de juliol del 2011

Democràcia Adolescent

Tenim una baralla de cartes, els propietaris de la qual som el poble. Mitjançant comicis s'escull el grup que l'utilitzarà els vinents quatre anys. El grup escollit triarà els jugadors d'entre els seus, i es repartiran les cartes a conveniència. Aleshores cadascun dels jugadors farà els seus malabars, equilibris, castells, prestidigitacions, i més. Amb un objectiu comú: distreure el poble, mentre facturen tot el possible.
La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics (W. Churchill), però si canviem els dos grups de paraules subratllats milloraria espectacularment.
1. El com s'han de "repartir les cartes", o el que és el mateix, el com adjudicar els càrrecs de responsabilitat. Evidentment no per conveniències, sinó per excel·lències contrastades i demostrades en el camp del càrrec a ocupar. (Aquesta evidència no és tal per la major part de la classe política actual).
2. Un pla que previngui l'aparició de "saltimbanquis avars", i d'actuació eficaç en el seu cas, que substitueixi immediatament l'incompetent per un facultatiu autoritzat que no pertanyi a cap grup polític.

A la democràcia encara li falta un bull per que sigui adulta. És imperatiu que es desenvolupi i creixi en valors. Ara.

dijous, 16 de juny del 2011

La Soca del Llot


Un grup de feixistes ocupa per la força del terror durant quaranta anys el govern d’un estat, seguint a cegues la mà dura del seu líder fins que aquest mor.

En la Guerra Civil es mal anomenaven del bando nacional. No és correcte perquè un exèrcit la major part del qual està format per forces estrangeres del nord d’Àfrica, de l’Alemanya nazi i de la Italia feixista de Mussolini, no és gaire nacional que diguem. I si a més el que fan és atacar el seu propi país no és ni nacional ni patriota ni digne.

En l'última època d’aquells execrables quaranta anys, el context internacional i les pressions europees impedirien que la dictadura perdurés en un canvi de líder, així doncs Franco fitxa Joan Carles de Borbó, un parent de l’últim rei que va haver, Alfons XIII, el qual ja congeniava amb el totalitarisme, doncs en 1923 va donar el vistiplau i suport al cop d’estat de Primo de Rivera contra el govern de García Prieto.

El resultat és que tenim un rei alliçonat durant anys pel mateix dictador que tot i mort ens el va empeltar com a herència. Rei que més tard necessitaria dissipar dubtes de la seva lleialtat a la democràcia i que se'l deslligués del règim anterior. Se'm passa pel cap que podria haver sigut una pantomima el cop d’estat el 23F de 1981, i que li va sortir tal com s'esperava. Quina era en realitat la missió que Franco va encomanar al rei?

No és creïble que els feixistes cedissin el poder de forma voluntària a un govern “democràtic”. A la vista tenim de què són capaços els polítics per aconseguir el poder. Així que és difícil empassar-se que uns, acostumats a manar a cop de vara donin mitja volta i se’n oblidin.

La transició va estar dirigida pels feixistes, assegurant-se de crear un marc propici per seguir remenant les cireres des de la segona fila, des del poder econòmic. I què és el que fan? El que han fet sempre. Abans una dictadura d’estat. Ara una dictadura de mercat.

Són els mateixos. Venen de la mateixa soca.