Simbiosi bipartidista

El borni és el rei en el país dels cecs, igual que els dirigents del Partido Popular són els que dirigeixen el món de la dreta.

La majoria de persones que voten el PP són orfes d’arguments propis, repeteixen el que la propaganda dretista regurgita una i una altra vegada fins a la sacietat, tot seguint la tasca dels seus tutors, doncs l’aplastant i insistent propaganda franquista va transformar/embrutir la dèbil població de la postguerra. Així els “peperos”, desproveïts de qualsevol il·lació* no es plantegen, ni coneixen, ni molt menys saben exposar quin és el raciocini el qual parteix del problema i porta cap a la conclusió que acaben vomitant. No existeix un fil conductor entre problema i solució. Simplement reprodueixen, exercitant un acte de fe porque algo hay que hacer y si uns no ho fan bé, “segur que ho faran els altres...” incís: al ser la fe una propietat imprescindible també per l’existència de l'aparell eclesiàstic, la dreta gosa del recolzament d'aquests que es pretenen portadors de la vertadera moral.

El “proletari” en canvi tendeix a contrastar els seus drets, qui ho fa be i qui no, què beneficia a la majoria i és just, i què no. Naturalment també hi ha de tot. Però la gent d’esquerres -la majoria de població- precisament perquè tendeix a arronsar les celles, detecta quan els que se suposa que els han de representar, arriba un moment que no ho fan. En aquest punt es retira la confiança al polític. I el vot.

Les esquerres fluctuen depenent de l'encert del PSOE, i quan els dirigents socialistes “PATATEIXEN” ho fan en majúscules, resultant una pèrdua de vots de tal magnitud que beneficien al PP, amb un nombre de feligressos insuficient per representar la majoria de població, però prou gran per superar els patateros en hores baixes (sempre referint-me als dirigents).

Quan un país entra en crisi, és quan s'instaura un bipartidisme –que tant beneficia la mediocritat política–  alternat per “patateros” i “emmerdadors”, adoptant ambdós qualificatius tant els uns com els altres, depenent de qui es frega les mans a la Moncloa.

I és que les patates necessiten merda per ser abonades, i la merda si no és per abonar... Pura simbiosi.

*il·lació: Connexió entre les premisses i la conclusió.